Trist succés el de dies enrere a Badalona, on tres persones van morir i moltes d'altres van resultar ferides en l'incendi generat, segons el parer dels pèrits, en la sobrecàrrega de la línia elèctrica que havia estat defraudada per la família ocupant il·legal d'un habitatge veí. Quant consum van haver de generar perquè, literalment, es fonguessin els ploms?

L'alcalde diu que lluitarà contra les "ocupacions amb k", perquè entén que són orquestrades per màfies que es lucren amb la necessitat aliena, però també que dotarà amb més recursos el municipi per atendre les famílies que es trobin en situació de precarietat econòmica, mentre es queixa pel fet que ocupar un habitatge de forma il·legal només suposi una infracció administrativa, reclamant un enduriment de la legislació penal per a la persecució de l'ocupació de la k, no la de la c.

Contemporàniament, la gent surt al carrer en manifestació, demanant que no es criminalitzi a qui consumeixi llum sense pagar-la, perquè s'ha d'entendre que ho fan per evitar que la precarietat els mati. Diria que són els mateixos que es manifesten per la mort d'una gossa tirotejada i per la llibertat provisional de La Manada sentenciada, tot això enmig del sorollós silenci en el cas del nadó de dos mesos apallissat pel seu pare amb la connivència de la mare... deu ser que la precarietat moral mata més que la física.

Oh, miracle!, es deté la família que ocupava (no sé si amb k o amb c) l'habitatge aliè i se l'acusa de tal cúmul de delictes que una acaba pensant que no fan falta més lleis, sinó el correcte compliment de les que ja ens hem donat.

El rerefons del tema de tot aquest combinat d'escenes ja costumistes és el nivell de responsabilitat individual que estem disposats a assumir

El rerefons del tema de tot aquest combinat d'escenes ja costumistes és, com en gairebé tot, el nivell de responsabilitat individual que estem disposats a assumir. Cada vegada menys, i en res ajuden els descobriments científics entorn del cúmul de condicionants genètics de la nostra conducta. Així, com s'atribueix al conjunt de la comunitat el fet que hi hagi gent que no té diners per pagar-se un habitatge, decidim que l'habitatge social pugui ser de propietat, orquestrant així una curiosa loteria de maons (un número premiat per cada 10.000?) pagada pel sacrificat contribuent que, a més dels impostos amb què sufragar la loteria, també paga la seva pròpia hipoteca. Els deures en matèria de parc d'habitatges amb un lloguer "social" (accessibles a les més baixes economies) estan encara en el nivell de les idees, per més promeses electorals que es facin, però algun tipus de coratge caldrà demanar a qui només rep sense aportar res. O és que l'empenta esdevé etern motor per a alguns, i no rehabilita, ni rellança, ni construeix?

Sembla que no. Encara que s'atorguen ajuts diversos a diferents tipus de mancances i infortunis i s'ha posat contra les cordes les empreses energètiques de manera que els caigui el pèl si tallen un subministrament a la lleugera, encara hem de justificar i excusar que hi hagi qui decideixi sufragar el seu consum de calefacció amb recursos aliens.

Em diran despietada, però emparo la meva queixa davant de la contínua exempció de responsabilitat d'uns per carregar la culpa sobre la resta en el fet d'haver gaudit de la meitat de la meva vida sense calefacció. Dic jo que Badalona deu tenir la mateixa fresca que els tres domicilis sota teulada en els quals vaig passar la meva infantesa, adolescència i joventut. S'hi afegeix el fet que, per incendiar una línia, el consum de llum ha de correspondre a alguna cosa més que un televisor, i la major part dels mortals evita, per això i des de sempre, escalfar-se amb electricitat. Si és que la paga, esclar.

Que cadascú s'escalfi amb el que vulgui, però que pugui. Tenint en compte el conjunt de serveis públics amb els quals hem construït un estat del benestar que envejaria la major part de les zones habitades del planeta, crec que ja està bé de carregar la responsabilitat de qualsevol desgràcia, mancança, delicte o desatenció sobre les persones que, d'una manera o altra, acaben sufragant els pal·liatius o remeis que a tot això es posen. Al contrari, en cada nova queixa, el que l'escolta esdevé culpable. Ja sé que no diran "gràcies", però jo responc: de res.