Fa gairebé una dècada vaig escriure una peça d'opinió amb el mateix títol que encapçala aquesta d'ara. Em referia llavors amb aquest nom a una generació a la qual se li aplica una lletra en comptes d'una definició, com s'ha fet amb tantes d'altres, i potser en tot cas per la dificultat d'establir caselles generalitzadores que sempre amaguen excepcions glorioses i obvien la tremenda complexitat de l'ésser humà. El vidre, en canvi, és una cosa tangible i reconeixible en les seves característiques, amb uns avantatges clars, amb uns inconvenients enormes. Per això la vaig anomenar així, i en alguna escola sociològica, per a la meva sorpresa, ha establert precedent, per la qual cosa em permeto ara reprendre la qüestió.
Com el vidre, la generació que neix amb aquest segle ho fa immersa en el món digital, que és el de la pressa, el de la informació acumulada (que no coneixement, que menys encara saviesa), i, almenys pel que fa al primer món, també envoltada de prestacions i serveis que creiem conquestes irreversibles i que formen el que coneixem com a estat del benestar. No vol això dir que tots siguin rics; al contrari, en molts casos el vidre que són neix dèbilment emplomat davant el vent que bufa a l'exterior. Però sí que en el seu ambient hi ha la idea que la protecció de l'Estat haurà d'abastar fins on ells no arribin, generant en molts casos una barreja d'hedonisme i indolència, a més d'una probabilitat creixent de frustració. La frustració de les expectatives.
La generació que neix amb aquest segle ho fa immersa en el món digital, que és el de la pressa, el de la informació acumulada, i també envoltada de prestacions i serveis que creiem conquestes irreversibles i que formen el que coneixem com a estat del benestar
La generació de vidre té, doncs, ara un parell de dècades d'existència, anys dels quals només els últims són realment conscients i sobre el futur dels quals s'acumulen les crisis dels models econòmics i la que ha vingut després amb la pandèmia: no la de la salut, sinó la de la por de les generacions dels seus pares i avis. Una por que en general no entenen, però que no els priva de tenir les seves pròpies. No és una por de la mort, és la por d'una vida mancada de sentit, com si fos només matèria i la matèria se'ls escapés entre les mans.
La generació de vidre és transparent, encara que de vegades aquest vidre pot estar cobert per la pols de la inactivitat o esquerdat per la pressió de viure a tot drap, cosa que fa que en gran part d'ells es gesti la necessitat que els somnis es facin realitat ja, perquè en els seus referents (youtubers, influencers, models o cantants, gairebé mai escriptors, pintors, escultors, arquitectes o polítics) només s'aprecia el final d'èxit i no el camí realitzat i, sobretot, ningú no adverteix que són la punta d'un iceberg en el qual el famós o el triomfador s'assenta sobre una legió de fracassos.
Veure a qui ha tingut èxit i només a ell pot abocar la resta a la frustració. Ràbia contra el món, contra la pròpia mala sort, contra la manca de les aptituds necessàries... Però també pot ser un esperó per a l'esperança i la reinvenció. Els vidres deixen passar la llum i, en la bona posició, aquesta acaba sent la de l'arc de Sant Martí, la descomposició màgica en la qual es conté l'univers del color. Les seves combinatòries són les de l'enginy, de manera que si es predisposessin a rebre els dons del cel, els seus talents poden florir multiplicats per mil, com era impossible que ho fessin altres de coneixements més fonamentats, de certeses retallades i factibles. Si sabem mirar, a través d'ells es veu Déu, encara que de vegades ells no ho percebin, encara que els sembli que els ha oblidat i se'ls faci difícil saber que el seu valor és infinit i que tot està gloriosament per fer en cada nou instant de les seves vides.