Ja arriben a casa les llistes de les diferents candidatures, encara que potser millor dir "algunes" candidatures. És difícil que arribin les dels partits que mai no han tingut representació, perquè els diners que costa la bustiada són, per a la major part dels candidats, un impossible. Es veu qui en té més o menys també per la configuració dels sobres: si hi ha imatges, més si són en color, està clar que els diners abunden, i també la personalització de les candidatures ens dona una idea d'aquest poder econòmic, o del suport sobre individualitats: surten Rivera i Junqueras, però no Pedro Sánchez. Pitjor és el cas del PP, que durant anys no es va atrevir a posar a Catalunya ni el logo als sobres.

La possibilitat de posar a la bústia no un sobre, sinó un per cada potencial votant que pugui existir en un domicili incrementa els diners gastats en la candidatura, en molts casos de forma inútil, ja que van directament sense obrir i en massa a les escombraries, o en el millor dels casos, al corresponent dipòsit de reciclatge. Els partits mai no s'han arribat a posar d'acord en enviar un sol sobre amb totes les candidatures, perquè d'aquesta manera caldria incloure també aquelles que no tenen representació. Però és que ni tan sols en el cas de les representades no hi ha consens respecte d'una sola tramesa que aconseguís evitar part de la despesa descomunal que suposen unes eleccions.

Unes llistes, per cert, que, en obrir el sobre, ja permeten entreveure que es limiten en exclusiva als primers noms i, potser, al ritual de qui les tanca. La resta, fins on arriba l'expectativa de l'elecció, estan ordenats d'acord amb una jerarquia que el partit imposa. La llista en aquests primers noms (o a les províncies amb expectatives per als "cuneros") és així el resultat d'una lluita interna per aconseguir un lloc significat i un sou, o per la pertinença a una facció que sigui dominant, i a això s'afegeix que els partits solen enviar els sobres i les llistes, premarcant, pel que fa al Senat, els candidats, amb una més que dubtosa manipulació del vot just a la Cambra que permetria l'elecció lliure.

Ara ja les coses no circulen només per aquests espais gastats, de la bustiada i el debat excloent

Hi ha qui diu que això significa manca de pluralisme, però ara ja les coses no circulen només per aquests espais gastats, de la bustiada i el debat excloent. És cert que permeten als partits amb representació mantenir-se força i ser visualitzats abans que qualsevol altre, però les xarxes, els espais digitals en general, han acabat per prendre protagonisme en la contesa, es projecten sobre els dubtosos i fan difícil la predicció de les enquestes. Entre això, els que menteixen i els que obliden, la incògnita és cada vegada més gran, encara que de segur hi ha qui té informació real.

Les llistes són a més tancades i bloquejades, la qual cosa suposa un ordre imposat pel partit, malgrat que en molts casos ens diuen que han fet unes de primàries on casualment el que mana o els seus designats acaben copant els primers llocs. Per evitar o fer veure que es vol evitar aquesta dictadura del partit, es debat sovint sobre les famoses i mai no fetes servir llistes obertes, que són més aviat llistes desbloquejades, perquè en elles el votant només pot escollir dins de la candidatura entre els que ja hi són i segons les seves preferències. Evidentment això té una incidència menor que la que se li suposa, perquè la possibilitat de conèixer qui és qui dins de la llista s'esgota en els primers noms. O és que algú coneixeria el segon de Cayetana, si no fos perquè ha estat a més tertulià en televisió, o a una certa escriptora si no fos la dona d'un candidat pres?

Amb la fragmentació que s'està produint una altra vegada, com en la Transició, entre diferents opcions polítiques, partits els partits com mai, no serà difícil trobar persones que es vulguin presentar en cadascuna en tal quantitat com per poder complir el mandat electoral pel que fa al número. Cada vegada més gent sap què es cou a la rebotiga.