Encara que ens passem la vida firmant peticions per commutar penes de mort de països ancorats en la barbàrie, i el veganisme inspiri bogeries com la que diu que una truita és el resultat de la violació d'una gallina, aquests dies s'ha evidenciat com és de difícil recordar el cinquè manament en temps d'hedonisme barrejat amb desesperança i ràbia. És difícil també recordar que el liberalisme no implica dir a la gent que faci el que vulgui, ni tan sols en el moment final, perquè la llibertat mai no va consistir a fer de cada desig un dret, malgrat que grans gestes van començar en somnis visionaris. Contra el que ens volen fer creure, un dret és una cosa molt seriosa, una moneda que al revers hi té escrita la paraula deure.
Pel que fa al contingut dels drets, partim d'un axioma: contra el relativisme, que afirma que tot pot ser veritat (i després es contradiu condemnant a l'ostracisme qui no pensa igual), no es pot atribuir llibertat a l'opció que contravé l'ordre natural de les coses i que és el fruit d'una voluntat doblegada de manera definitiva davant del dolor físic o psíquic que pot comportar l'existència. Sí que és liberal, en canvi, no jutjar a qui, empès per aquestes circumstàncies, decideix posar fi a la seva pròpia vida, sent conscients que no és lliure qui actua així constret pel patiment. El suïcidi, que fa segles va ser considerat una heroïcitat per després ser titllat d'anatema, ha tingut recentment una consideració ambivalent entre el tabú, la tristesa o incomprensió dels qui es queden i la general i potser injusta sensació que, com a societat, hem fracassat. És precisament a aquesta última qüestió a la qual em vull referir, la del valor que hàgim d'atorgar a les accions del denominat estat social, en relació amb un presumpte dret a morir i, més encara, amb un avui ja legislat dret a matar, eufemísticament denominat "eutanàsia".
Perquè si del que es tracta és d'ajudar la gent a morir amb dignitat, la qüestió se centra en aquelles atencions i cures pal·liatives que químicament, físicament o psicològicament acompanyen la persona fins al final dels seus dies, i així poder revaloritzar als seus ulls la seva pròpia vida també en aquells moments, aconseguint amb això, a més, evitar a les persones que l'envolten la tremenda sensació que és millor acabar amb aquesta vida dolençosa i, eventualment, amb la "càrrega" que per a la resta suposi des d'algun punt de vista.
Si del que es tracta és d'ajudar la gent a morir amb dignitat, la qüestió se centra en aquelles atencions i cures pal·liatives que químicament, físicament o psicològicament acompanyen la persona fins al final dels seus dies
Però es va obrint camí una visió diferent sobre la voluntat de morir. Despersonalitzada, encimbellada a protocol racional de suposada legitimitat paral·lela a la del dret a la vida, la pregunta a través de la qual s'aborda ajudar un altre a morir, és a dir, matar-lo, és semblant a la que empara el dret a avortar: l'individu, deixat a la seva sort, en absoluta solitud, no només pot pensar sobre la vida i la mort el que vulgui, sinó que fa l'Estat, al qual per això i per a això se'n diu "social", garant d'aquest dret a decidir sobre el propi cos sense cap altra consideració en relació amb altres drets, com no passa en cap altre dret fonamental.
Un Estat que ens multa per no portar la màscara amb la justificació que el que posem en perill és la vida dels altres, s'obre a considerar construir una maquinària per a la mort precisament per la mateixa raó: fins a quin punt és més senzill i econòmic subministrar un còctel de verí que construir un sistema d'ajuda i acompanyament del qui pateix perquè no se senti una càrrega, perquè els altres no caiguin en la temptació de veure-ho així, com l'utilitarisme ha fet que en general se'ns vegi! Quin sentit té ser classe "passiva", inútil, que només rep descomptes, subvencions, pensions, ajuts assistencials, serveis sociosanitaris o costosíssims tractaments per allargar la vida cinc minuts més? Pensada en aquesta clau econòmica, la vida de l'ancià no val res, encara que l'anomenem tercera edat i posem a la seva disposició viatges amb bufet lliure i ball inclòs. A aquesta perspectiva ens ha conduït la valoració en pura clau econòmica del dret: la valoració d'un usdefruit vitalici que disminueix com més gran és l'edat de l'usufructuari; els aliments entre parents, obligats perquè no surten del cor; el còmput d'una lesió, segons el tipus de feina i l'edat de qui la pateix; l'abundant suma com a compensació als "danys morals"…
Però per arribar a aquesta manera economicista de veure la vida i la mort, no calia que qualifiquessin d'"històric" el dia en què es promulga la llei d'eutanàsia. Ens vendran una altra cosa, i s'ompliran la boca amb eslògans, però és simplement el dia en què es consagra que les arques de l'Estat rebran el benefici corresponent a totes les pensions que deixaran de proveir a totes aquelles persones que es veuran tal com els legisladors els veuen: vides inútils, sense sentit, prescindibles... D'alguna manera calia compensar el forat negre d'un sistema de salut amb el qual hem promès a la gent l'impossible: que no patirà, que no envellirà, que no morirà... si no vol... Persones a qui atorgar el passaport a l'altre barri amb un senzill i econòmic còctel letal que justifiquen en l'igualitarisme que els rics ja poden fer-ho recorrent al metge amic, empastifant de passada tot un col·lectiu amb l'ombra de la seva violència al jurament suprem.
Ves-te'n ja d'una vegada, i no molestis més, li diu la llei al que pateix. És estrany que siguem un país mediterrani i vital i que en canvi secundem una lúgubre iniciativa de dos territoris fallits de la Unió Europea, d'on els vells fugen per si de cas les suposades garanties del seu dret a morir es converteixen en la trampa en la qual caiguin sense voler. Tant omplir-nos la boca amb la solidaritat per veure que era això, simplement finançar el vas de cianur a qui diu, i ens convé creure, que lliurement opta per marxar. I preguntar-li dues vegades si ho vol fer és la gran garantia del procés? La llista dels objectors de consciència a una legislació contra natura és la gota que fa vessar el vas d'aquesta història. No els sembla estrany que entre la majoria dels metges s'hagi aixecat la inquietud amb aquesta llista obligatòria que violenta la llibertat de consciència? Assenyalats, perseguits i probablement expulsats del sistema de salut, els qui objectin són els nous dissidents. La història dirà en quin costat hi havia la decadència i si al final vam caure de forma irremeiable pel pendent, encara que només fos per, des d'allà, aconseguir renéixer.