Hi va haver un temps en què esquerra i dreta es diferenciaven per la visió del control i la llibertat com a instruments per a la consecució de la felicitat. Per l'esquerra, en moltes llengües romanç també dita sinistra, ja li estava bé el control i la intervenció en la vida de la gent per garantir, deien, la millor consecució de la igualtat, paradigma de la felicitat en el seu esquema. Fora del quadre quedava, cal recordar, l'anarquisme.

Per la seva part, la dreta, la liberal almenys, entenia el món més amable i positiu si la llibertat només tenia el límit en l'ordre públic, i en aquest marc mental es pretenia garantir que l'individu fos respectuós amb la resta dels conciutadans en l'ús de la via pública, en la propietat privada o en la seva integritat, de manera que aquests fossin els únics límits a la llibertat. Una fórmula que no entenen o no accepten els adeptes del raper que ens ha estat entretenint aquests dies, vagi a saber en benefici de qui o de què, mentre la seva lletrada defensora ha estat capaç de demostrar, amb només unes quantes frases, quanta responsabilitat tenim els docents quan passem de curs un estudiant, des del parvulari fins a la universitat.

Els temps nous ens han portat així la paradoxa de la seguretat: el vergonyós i allargat silenci de bona part de la classe política governant en un moment en què era imprescindible el seu suport a una policia sense la qual la selva s'imposaria a la ciutat i, finalment, a la democràcia

Quan aquesta esquerra partidària del control ha aconseguit instal·lar-se en el poder i controlar els aparells policials, ho ha fet amb el mateix grau d'autoritarisme que els règims que per la dreta també han estat partidaris d'ofegar les llibertats. En tots ells l'ordre i el control són la senya d'identitat. Però ja no és el mateix. Els temps estan canviant, i molt, quan l'esquerra, fins i tot incorporant-se als engranatges governamentals, sembla haver abandonat la sacrosanta preferència per l'ordre. És obvi que manté una inequívoca voluntat de controlar les nostres vides, d'intervenir i afectar els nostres béns i de posar sota contínua sospita la iniciativa empresarial, malgrat que aquesta és el centre gravitatori de la classe mitjana, al seu torn, única vaca que es pot munyir. Però el seu contacte amb els grups anarcoides, la comprovació de la seva penetració entre part de l'electorat, i la consciència que són deutors de moviments socials com el del 15-M, els ha fet mutar, i així, la seva arribada al poder en un context de democràcia liberal acaba sent per a ells una victòria difícil de digerir. Com es pot estar alhora a un costat i a un altre d'un conflicte social? Es fa més difícil quan fora del poder hi ha encara més esquerra i encara més intransigent amb això que antany va ser el seu principal objectiu, l'ordre.

La constatació de la dificultat per posicionar-se respecte del control social la trobem en la justificació que han fet de la violència desencadenada per grups vandàlics (els han anomenat "manifestants") i el qüestionament d'un model de seguretat ciutadana que ja ara és extremadament garantista. Els temps nous ens han portat així la paradoxa de la seguretat: el vergonyós i allargat silenci de bona part de la classe política governant (tota ella autoqualificada d'esquerra) en un moment en què era imprescindible el seu suport a una policia sense la qual la selva s'imposaria a la ciutat i, a la fi, a la democràcia. Han deixat a la seva sort aquelles peces de l'organigrama a les quals hem concedit el monopoli de la força, que és tant com dir l'espai material i espiritual en el qual podem jugar a ser lliures, encara que molts certament demostrin que no mereixen participar en aquest joc. Potser encara viuen llastats amb la identificació de policia i franquisme? O potser ja no són esquerra d'ordre, sinó anarquisme rampant amb nòmina i cotxe oficial? I si tot és pur teatre? No guanyem res si és teatre, perquè per als espectadors no ho és, i el desordre, el caos i l'incompliment de la norma es repliquen de forma gairebé automàtica amb un resultat final que probablement no ens agradi.