És notícia als mitjans de comunicació de tot el món. Ha propiciat la crítica a ministres insensibles que parlen ara del potencial turístic que la zona tindrà en el futur. Suposa la desgràcia personal dels que han vist arrasades les seves cases i negocis com si fossin construccions de paper. El volcà de La Palma, que crema des de fa tants dies que ja estem a punt d'acostumar-nos-hi, és, a més de tot això, el millor exemple metàfora de les contradiccions que acompanyen la humanitat des de l'origen. I sense oblidar el dolor i les múltiples aproximacions jurídiques que s'estan fent a la manera de pal·liar-lo per part de l'Estat, les companyies d'assegurances i algunes persones altruistes, cal recordar que aquest rugit de la terra ja es va produir de la mateixa manera segles enrere, quan ningú no aventurava cap canvi climàtic, de manera que ara quan el G-20 s'ha proposat (sempre per a després) tantes coses, resulta una ironia comprovar com a la mateixa terra no se li poden imposar els objectius tan pomposament acordats, i que és capaç per si mateixa d'emetre tots els elements contaminants que es pretenen prohibir en aquestes cimeres.
La pèrdua del que és material ha esborrat la notícia més important en aquesta desgràcia i és que no s'ha hagut de lamentar ni una sola víctima mortal des que el volcà es va activar
La naturalesa ens recorda salvatgement que els seus temps no són els nostres i que la raó que mirem d'aplicar al nostre pas per ella esdevé inútil, infantil, inconsistent quan els elements es manifesten en tot el seu poder. D'allà, potser, que, a l'alba de la filosofia, entre els pensadors anteriors a Sòcrates es va argumentar que tot al món està compost per quatre elements: l'aire, l'aigua, el foc i la terra, la combinatòria dels quals arribaria fins i tot a donar sentit a la humanitat. Sens dubte, alguna cosa més que fang primigeni encoratja les persones, tant com per ser conscients dels desastres que som capaços de generar; però no li faltava raó a Empèdocles i als seus quan observaven el cosmos en un joc constant entre variables amb un resultat per a nosaltres tan desconegut com despietat.
El temps ha passat, la ciència ha avançat per ser capaç de preveure certes catàstrofes, però de tant en tant un tsunami, un huracà o aquests dits de foc que també es descriuen a l'Apocalipsi de sant Joan per a un final que no se sap si és del món, de l'home, o de cada individu concret, ens posen de nou al lloc que ens correspon. De fet, la pèrdua del que és material ha esborrat la notícia més important en aquesta desgràcia i és que no s'ha hagut de lamentar ni una sola víctima mortal des que el volcà es va activar. A la piràmide de Maslow, una vegada la supervivència física està assegurada, queden totes les altres coses, que no és poc, perquè amb més o menys intensitat, ens aferrem a les coses, en les quals encaixem la nostra identitat fins al punt que el fet de perdre-les fa dels qui es queden sense elles també víctimes. Sempre m'he preguntat per què s'entossudeixen les comunitats humanes a romandre en entorns on les catàstrofes naturals són recurrents. La Palma pot ser un bon exemple que, en el fons, també en el suposat ésser racional, la major part de les decisions es prenen des de l'emoció, des del cor, des del misteri. Perquè és tot un misteri voler viure sota un volcà.