Quim Monzó ha publicitat a La Vanguardia que es jubila d’allò que els cursis anomenen “articulisme” i que la gent normal, mig llegida i deixeble de Harold Ross (com l’escriptor mateix i servidora), en diem literatura periodística. Després de 50 anys d’obra i de milers de textos al sarró, Monzó pot deixar-ho quan li surti de la pebrotera i pels motius que li brollin d’allà baix, només faltaria. Però s’agraeix l’honestedat del nostre Premi d’Honor quan diu que fot el camp de la pàgina diària perquè està cansat i avorrit de tocar els mateixos temes de sempre, tot i que els protagonistes de la cosa vagin canviant. Hom podria passar que això són coses de l’edat i que Monzó abandona la literatura —com així va fer l’adorat Joe Mitchell— perquè ja no es reconeix en aquesta seva ciutat, país o fins i tot planeta. Tot i que això sigui el cas, diria que el tedi monzonià (i la seva conseqüent jubilació) no és una positura i, justament per això, cal prendre’l com una advertència.
La literatura periodística d’opinió és un dels gèneres fonamentals de la literatura catalana i és dels pocs àmbits on la nostra lletra pot superar la majoria de les cultures del món. La contemporaneïtat literària es fa al periodisme —amb Sagarra, Ors i Pla, per aquest ordre— i, sigui per vocació o supervivència, la majoria dels nostres grans prosistes han viscut el periodisme com una branca fonamental del seu art (de fet, la lletra opinada literària nostra és pràcticament equivalent al dietarisme). A diferència d’altres gèneres, l’art de la columna, la crònica o el reportatge necessita la benzina d’una realitat que pràcticament frisi per convertir-se en lletra. No és casualitat, per tant, que el nostre periodisme creixi en èpoques d’alta ambició nacional, com el cas del Noucentisme, o els instants previs a l’1-O (d’això darrer, per cert, algú n’hauria de fer una tesi doctoral), dos períodes històrics on els escriptors van capir que amb el català es pot volar on sigui.
Caldria començar per una cosa tan senzilla com preguntar-se per què un dels nostres millors escriptors en català no té cap incentiu per continuar escrivint
En aquest sentit, entenc perfectament que en Quim pengi les botes justament ara, l’instant en què Barcelona viu un dels seus períodes de decadència més evidents i que Catalunya s’enfronta a un nou intent de pacificació autonomista. D’etapes així, ja n’hem viscut i això, sovint, ha comportat que la literatura reaccioni a la grisor amb tones de fantasia. Però ara estem a punt d’iniciar una etapa marcada per l’avorriment; i del tedi se’n poden escriure moltíssims tractats filosòfics, però resulta molt castrador a l’hora de fer literatura. A l’entrevista amb Magí Camps on confessa que ho deixa, Monzó parla de l’avorriment com un dels motors que el va fer començar a escriure. No dubto del fet; però la grisor dels anys seixanta i del franquisme no té res a veure amb això nostre d’ara, una època d’una nàusea més difícil de combatre, que barreja la manca d’ambició individual-nacional amb l’enquistament de la buidor de la societat de l’espectacle.
Ara que en Monzó abandona novament (ja va dir que deixava d’escriure llibres, escudant-se falsament en la xacra de la pirateria de textos a internet), és una bona ocasió per reflexionar sobre el seu llegat literari i la seva indiscutible condició de clàssic de la cosa nostra. De fet, caldria començar per una cosa tan senzilla com preguntar-se per què un dels nostres millors escriptors en català —que es troba en una edat d’or on la majoria dels seus col·legues europeus encara són actius—, no té cap incentiu per continuar escrivint, un gest que en qualsevol país seriós seria analitzat més enllà de qüestions de caràcter personal o de la voluntat d’en Quim de voler aprendre a jugar la botifarra amb els camarades pensionistes. També, ja que hi som, caldria escatir per què un dels nostres millors prosistes s’ha passat anys escrivint a La Vanguardia, però dedicant escassíssims articles a la política catalana, fins i tot en els anys en què el país s’encenia de valent.
Dit això, gràcies per la feina, benvolgut Molt Honorable. Nosaltres continuarem amb la tabarra, quin remei; presoners del mateix tedi, però amb un pèl més d’energia i esperança de calendari. Sobretot, quan t’avorreixis de la botifarra, corregeix els contes inèdits, pel que pugui passar, que després arriben els editors i et foten autèntiques marranades. Ens veiem un dia, si ho vols, a l’Illa de Maians.