Tal dia com avui de l’any 1878, fa 144 anys, a Le Havre (França), moria Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies; que havia estat reina consort d’Espanya —per matrimoni amb Ferran VII— (1829-1833) i, en quedar vídua, reina regent d’Espanya —per la minoria d’edat de la seva primogènita Isabel II— (1833-1840). Maria Cristina de Borbó va ser obligada a renunciar a la regència abans que la seva filla i hereva assolís la majoria d’edat, quan es va filtrar que posseïa una gran fortuna oculta que havia obtingut de forma totalment fraudulenta.

Entre 1840 i 1843, durant la regència del general Espartero, el govern la va sotmetre a una estricta vigilància; i en alguna ocasió havien estat molt a prop de descobrir l’amagatall d’aquest fons opac, que les classes dirigents i la premsa de l’època anomenaven “bolsillo secreto”. Però sempre que s’havia produït aquesta circumstància, algú de la policia avisava l’entorn de Maria Cristina que, ràpidament, el trasllada a un altre indret ocult. L’origen d’aquell fons havia estat la venda de la corona espanyola a Napoleó (Baiona, 1808),

Però aquell “bolsillo secreto” s’havia engrandit notablement amb les activitats de Maria Cristina a partir del moment que havia quedat vídua. Durant bona part del segle XIX es va dir que no hi havia cap gran negoci a Espanya (armes, mines, ferrocarrils) que no estigués participat per Maria Cristina. Però la part del lleó li venia de l’activitat delictiva del tràfec de persones. Maria Cristina va ser, durant dècades, la cap de la trama il·legal de tràfec d’esclaus més gran del món, que operava entre les costes de Guinea i els “varaderos” clandestins del sud de la, llavors, colònia espanyola de Cuba.

Aquella trama estava participada per alts funcionaris de l’estat espanyol a la metròpoli; per militars espanyols a la colònia de Cuba; i per armadors catalans, bascos i andalusos que deportaven les persones capturades a través de l’Atlàntic en condicions infrahumanes, que passarien a formar part de l’elit econòmica dels seus territoris; que es convertirien en un dels principals suports al règim borbònic (Restauració borbònica de 1873, després que els militars derroquessin la I República); i que serien ennoblits pels reis Alfons XII i Alfons XIII.