Tal dia com avui de l’any 1960, fa 62 anys, a Barcelona; moria Macià Mallol i Bosch, que en el decurs de la seva vida havia estat un destacat emprenedor i un líder catalanista a la ciutat i Camp de Tarragona. Macià Mallol (Tarragona, 1876), d’origen familiar humil, havia fundat del no-res una empresa de transport marítim (1897), que quatre dècades més tard (1936) era la primera flota en volum del port de Tarragona i estava constituïda per set naus: el llagut “Tarragoní”; el pailebot “Ciutat de Tarragona”; i els vaixells de vapor “Danielito”, “Ciutat de Reus”, “Ciutat de Tarragona”, “Ciutat de Valls” i “Ciutat del Vendrell”.
A principis del segle XX ja era un dels empresaris més importants de la ciutat; i això el va portar a formar part activa de les principals iniciatives empresarials del territori. El 1907 va ser nomenat tresorer de la Cambra de Tarragona. El 1908, amb Evarist Fàbregas —president del Banc de Reus en l’època que va ser la principal entitat del mercat financer català— va crear l’empresa consignatària Mallol i Fàbregas —que seria líder del seu sector—; i el Banc Comercial de Tarragona, També va ser part activa en la constitució de Drassanes de Tarragona, la Farinera de Tarragona i el Trust Tarragona Port. També va ser directiu dels diaris La Nau i El Matí.
Amb els seus socis i amics Evarist Fàbregas —primer alcalde republicà de Reus—; i Pere Lloret —primer alcalde republicà de Tarragona— (i que havien concorregut a les eleccions del 12 d’abril de 1931 —les que van provocar la caiguda de la monarquia— a les llistes de la plataforma ERC); va formar part del partit Acció Catalana Republicana (una confluència de la força política de Macià i de Companys). També va conrear l’amistat amb Antoni Rovira i Virgili, conseller del primer govern de la Generalitat a l’exili (1939) i va tenir un paper molt rellevant com a directiu de l’Orfeó Tarragoní, l’Ateneu de Tarragona, i de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
A l’esclat de la Guerra Civil (1936) va ser amenaçat de mort per elements incontrolats pretesament revolucionaris (Patrulles de Control de la CNT-FAI); i es va veure obligat a exiliar-se a França. Quan les tropes rebels de Franco van ocupar Catalunya (1938-1939), el van sotmetre a un judici “in absentia” que el va sentenciar a la pèrdua de tots els béns i els drets civils. Finalment, aquella pena va ser commutada per una elevadíssima sanció que el va obligar a començar de nou. També el van condemnar al desterrament perpetu de la seva ciutat. El règim franquista no li va permetre tornar a Tarragona, i va morir a Barcelona vint-i-quatre anys després del seu exili.