Per a molts, Nadal té dues cares: una d’idíl·lica i esplendorosa com un anunci de Ferrero Rocher, i una en què els silencis i l’evidència que el temps passa ho amaren tot. A casa, va començar a faltar gent quan jo tot just era una adolescent; primer un avi, després l’altre. L’ambient desmenjat contrastava amb la safata de carn d’olla, ufanosa, que presidia la taula. Fins i tot la llum amb què he emmagatzemat aquests records sembla diferent, més tènue que la llum amb què he emmagatzemat els records de l'època en què hi érem "tots". La primera mort propera, sobretot quan encara no tens un enteniment ple del que suposa morir-se, és un toc d’atenció imprevist: el temps no s’emporta només les coses, també s’emporta la gent: la gent que estimes, la gent en qui et replegues quan les coses no van bé, la gent que ha fet possible que per Nadal puguis ser tot tristor o tot alegria, perquè t’ha donat el cos que la teva ànima habita. La gent que ha fet que estiguis viu també pot morir-se. D’ençà de la primera absència, és com si haguessin pintat el menjador de casa la meva tieta, on seiem tots plegats el dia vint-i-cinc, de color gris.
Durant uns quants anys, a la meva família hem celebrat Nadal sense avis, però també l’hem celebrat sense nens: tots érem adults. Costa molt de pensar en una manera de celebrar Nadal sense nens, quan, precisament, per Nadal celebrem que Déu ens estima tant que es va fer infant: un nadó en un paller, indefens, depenent del pit de la seva Mare. Nadal és, essencialment, una celebració dels nens i per als nens, per fer-nos participar de la seva joia i per trobar la nostra pròpia il·lusió en totes les seves primeres vegades. L’infant es meravella en tot i ens recorda que meravellar-nos en tot i no donar mai res per descomptat és l’única manera d’aspirar a una felicitat veritable, fora dels cinismes i els ressentiments a què ens empeny la vida adulta i la consciència del mal del món.
El vint-i-cinc idíl·lic són tots i cadascun dels vint-i-cinc que vivim, amb els nostres retrobaments i les nostres absències
Durant uns quants anys, a la meva família hem celebrat Nadal sense cap testimoni infantil, però el meu cosí va tenir una filla l’abril d’aquest any i la roda ha tornat a girar. Així funciona el dia vint-i-cinc: el joc de cadires a les taules de cada casa per Nadal és una stop-motion del pas del temps. Tot es mou, per això no hi ha cap cara A ni cap cara B: el vint-i-cinc idíl·lic són tots i cadascun dels vint-i-cinc que vivim, amb els nostres retrobaments i les nostres absències, amb l’esgarrapada del dolor encara fresca o amb l’alegria renovada que ens pensàvem que ja no tornaríem a tastar. Per Nadal les emocions pesen més que mai perquè tot és comparable, com una peça de trencaclosques exacta, al Nadal anterior, però l’oportunitat de poder comparar res i l’evidència que, malgrat tot, els que som aquí encara ens acompanyem, és el secret que Déu ens deixa preparat al final del calendari d’Advent.
És de justícia celebrar els llocs nous a la taula de Nadal amb una complaença proporcional a la pena amb què planyem els llocs buits. I és el mandat del Nen que ve a salvar-nos que, quan pensem que res pot canviar i el desconsol és per sempre, el mirem i hi busquem tota aquella esperança que ens manca sense perdre el vigor. De fet, Ell ve a buscar-nos perquè no perd mai l’esperança en nosaltres. A la taula de Nadal hi és tot: el que es mor i el que neix. El vint-i-cinc fa de frontissa entre els qui som aquí i els qui ja són al cel perquè, sentint la seva absència, també puguem sentir-los amb nosaltres. Només cal posar en marxa la mirada sobrenatural per veure que celebrar el naixement de Jesús és celebrar totes les companyies, perquè, en el fons, és celebrar la possibilitat d’estimar. Una taula parada el dia vint-i-cinc són les arrels a la vida mortal i a la consciència del pas del temps, però també és l’escala a la vida immortal i el recordatori que, quan ens toqui anar-nos-en i pujar per l'escala, els qui avui ens falten són els mateixos que vindran a rebre’ns.