Tal dia com avui de l’any 1901, fa 121 anys, a Madrid; moria Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824), que havia estat un dels fundadors i líders del Partit Republicà Democràtic i Federal (1868); i que havia estat ministre de Governació i president de la Primera República Espanyola (1873). La carrera política de Pi i Margall sempre va seguir l’estela d'Estanislau Figueras, que havia estat el seu patró en un despatx d’advocats de Barcelona. El PRDF va ser un partit d’àmbit estatal, però on va tenir una gran implantació va ser a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears.
Pi i Margall es va alinear amb el sector moderat del partit, enfrontat al sector anomenat “intransigent” que seria l’impulsor de les revolucions cantonalistes que es van produir en diversos punts de l’Estat espanyol poc després de la proclamació de la Primera República (1873). A Catalunya, el 9 de març de 1873, Baldomer Lostau, diputat del PRDF per la circumscripció de Gràcia i president de la Diputació de Barcelona, proclamava l’Estat català dins la República federal espanyola que no prosperaria a causa dels conflictes interns que corcaven el govern i el règim.
Amb el cop d’estat de 1874 que va posar fi a la Primera República (anomenat Restauració borbònica); Pi i Margall va abandonar, momentàniament, la política. Però, durant la dècada de 1880, amb el creixement desbocat del fenomen del caciquisme (representant pel règim de l’alternança de govern de liberals i conservadors); va retornar a la política i va rellançar el projecte del PRDF inspirant-se en el mapa polític dels Estats Units. Durant la Guerra hispanoamericana (1895-1898), va ser dels pocs polítics estatals que no va secundar el posicionament nacionalista espanyol imperant.