Tal dia com avui de l’any 1416, fa 607 anys, moria a Igualada (l'Anoia) Ferran de Trastàmara, el primer rei castellà de la corona catalanoaragonesa. Ferran de Trastàmara, nascut a Medina del Campo (Castella) el 1380, era fill del rei Joan I de Castella i Lleó i de la princesa Elionor d’Aragó (germana del difunt comte-rei Martí l’Humà, el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó). Precisament, després de la mort sense descendència legítima de Martí l’Humà (1410), havia presentat la seva candidatura a ocupar el tron catalanoaragonès, que guanyaria al Compromís de Casp (1412).

Ferran de Trastàmara va guanyar l’elecció de Casp gràcies a les aliances polítiques que havia teixit amb les oligarquies mercantils de Barcelona i de València, totalment oposades a la ideologia involucionista i refeudalitzadora del seu gran rival: Jaume d’Urgell. Casat amb la seva tieta-cosina Elionor d’Albuquerque (1374-1435), anomenada la Ricahembra per l’extraordinària dimensió del seu patrimoni personal, Ferran va tenir l’habilitat de presentar aquesta força econòmica com la millor garantia per al restabliment del poder econòmic catalanoaragonès a la Mediterrània.

La versió oficial diria que Ferran va morir a causa de “l’arenisca” (una malaltia renal que patia des de feia anys); i que s’hauria agreujat a l’inici del seu viatge oficial a la Corona castellanolleonesa. Segons aquesta mateixa versió oficial, hauria emmalaltit greument a Igualada el 14 de març anterior. Però, des d’un primer moment, sempre va planar l’ombra del dubte. Encara no feia quatre anys que havia estat coronat; però tenia molts enemics que havia acumulat amb anterioritat a la coronació. Fins i tot alguns nous enemics havien aparegut de les seves pròpies files.

Seria el cas del pontífex cismàtic Benet XIII, més conegut com a Papa Luna, que li havia donat suport incondicional en l’elecció (abandonant el petit Frederic, net de Martí I, a escasses hores de la seva de legitimació). Ferran I trairia Benet XIII, abandonant-lo a la seva sort i obligant-lo a recloure’s al castell de Peníscola. O el cas de l’estament aristocràtic català, inicialment partidari de Jaume d’Urgell. L’aristocràcia catalana havia abandonat Jaume, per evitar una guerra civil; però després havia comprovat com Ferran s’acarnissava amb l’esposa i amb les filles del comte.