Només des del convenciment absolut que no s’ha fet res mal fet, o que s’ha fet per necessitat, per protegir un bé superior, es poden rebatre les acusacions a què van enfrontar-se María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho ahir amb la fanfarroneria amb què ho van fer. La nació espanyola se sustenta, en últim lloc, i damunt de tot, sobre el principi de la unitat espanyola. Quan sembla que aquest principi trontolla, quan es percep algun indici exogen, però sobretot endogen, que aquest principi pot ser vulnerat, en cas d’amenaça, l’estat de dret resta en standby i s’activen tots els mecanismes perquè Espanya es replegui sobre ella mateixa per garantir, així, la seva indissolubilitat. En aquest context polític i jurídic, tot és acceptable si la fi última és la de la unitat. No és que els espanyols es mirin la vida política d’Espanya des d’una construcció ideològica amoral: és moral i és endreçada. I orbita al voltant d’aquest principi ordenador suprem, no sobre la legalitat. No sobre el bé. No sobre el temor que el món emeti un mal judici sobre ells, perquè pel que fa al món, amb l’aparença n’hi ha prou. 

Alicia Sánchez-Camacho i María Dolores de Cospedal —i Mariano Rajoy, i Jorge Fernández Díaz, i tots els qui van participar de l’operació Catalunya que ara neguen—, entesos dins d’aquesta dialèctica, no només no són culpables de res, ans són executors d’heroïcitats, salvadors de la pàtria i màrtirs d’Espanya —si entenem com a martiri haver de passar per una comissió d’investigació al Congreso per haver fet el que havies de fer, és clar—. D’aquí l’arrogància, els cops al pit i el convenciment que de tot plegat en sortiran impunes. El sistema de poders espanyol està ideat perquè així sigui: la llei no escrita sempre passa per sobre de la llei escrita. Els catalans que no participem d’aquesta estructura moral passem automàticament a ser, doncs, l’enemic. 

Els catalans hauríem d'entendre quina és la prioritat de la nació a què ens enfrontem, quines armes té a l’abast i fins a quin punt està disposada a conculcar l’estat de dret per parar-nos els peus

L’estat espanyol fa segles que opera des dels mateixos mecanismes i atenint-se a la mateixa primacia, però d’alguna manera —per indefensió apresa, per covardia, per haver rebut una herència cultural i política que s’ho mira tot plegat amb candidesa—, fins i tot quan la nostra proposta política és obertament la conculcació de la unitat espanyola, la nostra classe política es relaciona amb Espanya com si la llei escrita fos l’única que és sobre la taula i, per tant, n’hi hagués prou de denunciar corrupteles i revestir-se de valors democràtics universals per sortir-se’n. Com si tot plegat fos un tràmit. Com si n’hi hagués prou d’anar a Madrid a sol·licitar un traspàs de competències per la via de l’article 150.2 de la Constitució per poder convocar un referèndum d’independència. 

És possible que l’operació Catalunya, tot el que va comportar i l’estructura moral de què se serveixen els qui hi van participar, sigui el vessant més fosc del nacionalisme d’estat. Del xoc de realitat que ha suposat políticament i culturalment la seva exposició explícita —bo i que els participants encara la neguin per preservar una certa aparença d’estat de dret— els catalans en podem aprendre una o dues lliçons per incorporar-les a la nostra consciència política i al nostre discurs. Però no per engreixar-lo des del victimisme i l’alliçonament moral, com va fer la política del procés, ans per entendre quina és la prioritat de la nació a què ens enfrontem, quines armes són les que té a l’abast, fins a quin punt està disposada a conculcar l’estat de dret per parar-nos els peus i de quina manera, havent fet de tot i més, s'escaquejarà de pagar-ne el preu. El nostre ordre de prioritats ha de ser el de posar l’alliberament nacional a la punta de tot de la piràmide per no deixar-nos intoxicar amb estructures morals toves i empantanegades que, a l'hora de la veritat, treballen ideològicament per negar-nos l'alliberament. La mirada autocentrada dels espanyols és la mirada sobre nosaltres mateixos que ens cal.