Barcelona, tardor de 1348. Un vaixell mercant genovès fondejava al port de Barcelona. La seva tripulació estava infectada per un bacteri que es transmetia a través de les puces i que resultaria letal. Aquella pandèmia seria anomenada “pesta negra” i només a Europa causaria la mort de 100 milions de persones (1348-1351), la tercera part de la població continental. Quan mirem l’edat mitjana i ens preguntem de què moria la gent, la resposta que ens ve al cap és que la majoria de les defuncions es produïen a causa d’epidèmies i pandèmies. Però això no és així. La investigació moderna (els aixecaments a les necròpolis medievals) revela que aquelles crisis sanitàries van tenir molta incidència, però entre pesta i pesta la gent es van continuar morint i de formes que als nostres ulls poden resultar entre curioses i inimaginables.
La investigació arqueològica
La historiadora andorrana Elisenda Vives, doctora per la UAB, ha publicat diversos treballs que recullen les causes principals de mort durant l’edat mitjana catalana. A través dels treballs arqueològics en 21 necròpolis medievals escampades arreu del territori català, sabem, per exemple, que els catalans i catalanes de l’època eren gent de “cares llargues” (cranis dolicocèfals, característica molt generalitzada entre la població de l’Europa sud-occidental). Sabem, també, que eren individus d’una talla modesta (en la població adulta, 1,60 els homes i 1,50 les dones, que eren estatures estàndard entre la població de la Mediterrània occidental). I sabem, també, les patologies que els causaven la mort. Més enllà de les pestes, en èpoques de bonança, els catalans i les catalanes es morien o els mataven de formes molt diverses.
Les morts violentes
La doctora Vives, en el seu treball La població catalana medieval. Origen i evolució (Eumo Editorial, 1990) se sorprèn de l’altíssim percentatge de cranis fracturats que apareixen en algunes necròpolis estudiades, i que són una prova, del nivell de violència que afectava aquella societat. Molt més enllà de les guerres, els resultats que presenta la doctora Vives revelen que els catalans medievals tenien tendència a resoldre les diferències obrint el cap del contrincant. Especialment a les zones de muntanya. Si bé és cert que la necròpolis de Sant Vicenç d’Enclar (Andorra) tenia cert caràcter militar, no deixa de sorprendre l’aparició de sis individus —homes— amb el crani perforat per l’impacte d’un objecte punxent, i dos més, amb el parietal enfonsat i desviació de l’espina nasal, lesions causades per cops de puny a la cara.
La desnutrició
La doctora Vives revela la troballa de diversos individus (de totes les edats i dels dos sexes) que presenten una patologia anomenada Criba orbitàlia (la perforació del crani en la part superior de les conques oculars), que la medicina moderna associa a un estat deficitari de l’alimentació. Aquest estat de desnutrició continuada, o bé en un moment en què l’organisme tenia una especial necessitat de reposició de proteïnes (nens/nenes en l’etapa de creixement, dones que acabaven de parir, o dones en la fase de la menopausa), es traduïa en una anèmia galopant que era l’avantsala de la mort. La investigació arqueològica revela que aquest tipus de mort era molt general arreu del territori, però afectava, principalment, les dones, i molt probablement les situades en els segments socioeconòmics més humils d’aquella societat.
Les patologies bucals
Les patologies bucals no provocaven, directament, la mort, però sí que conduïen a un estadi de precarietat, que era l’avantsala de la mort. Una de les causes principals era la càries, que en aquell context històric tenia una relació directa amb la desnutrició, l’alimentació desequilibrada i l’estrès, que ataca l’esmalt dental. Però els treballs arqueològics han revelat dades interessantíssimes que ens diuen que aquest tipus de malalties afectaven més els homes que les dones, en una proporció de 7 a 3. Que existia una predisposició genètica, que explicaria per què el cementiri de Sant Martí de Lleida té una proporció molt superior d’individus afectats per aquestes patologies, en relació amb altres cementiris del país. I que era una malaltia exclusiva dels adults, per què les peces dentàries dels cadàvers dels infants no presenten càries.
Els embarassos i parts continuats
La doctora Vives sosté que “no devien ser els primers parts la causa d’una mortalitat elevada, sinó el desgast provocat per embarassos continus —eventualment avortaments— lligats a condicions de treball en la població pagesa molt dures”. El paper de màquina reproductiva que se li havia assignat a la dona durant l’edat mitjana (fabricació de força motriu), s’intensificaria després del triomf de la Revolució Remença (segle XV), que va transformar una societat de serfs en una de pagesos propietaris o llogaters en condicions molt millorades. La ideologia d’aquella nova societat, consistent a engendrar “braços per treballar” amb l’objectiu d’incrementar el rendiment de l’explotació familiar, explicaria alguns comentaris als llibres d’òbits (Vallfogona, 1604): “va morir a trenta-quatre anys asclada (rebentada)”, després d’una dotzena d’embarassos i parts.
La mortalitat infantil
La mortalitat infantil era una xacra d’aquella societat medieval. La doctora Vives ho atribueix a un paisatge de pobresa general i a un elevat nivell de consanguinitat, que afectava tot el continent europeu. Cap a l’any 1000, a Suècia moria 1 de cada 3 infants abans del primer any de vida. I a la Provença morien 1 de cada 5 infants abans de complir els dotze anys. Però a mesura que avançaven els segles, i alguns països com Catalunya creaven i consolidaven una xarxa hospitalària modèlica, paradoxalment, la taxa de mortalitat infantil creixia imparablement. Superada l’edat mitjana, i en períodes de crisis molt profundes (1627-1640), la mortalitat infantil assolia xifres espantoses: el 50% en la franja de 0 a 2 anys o del 20% en la franja 2 a 8 anys (Vallfogona, 1628), només equiparables a episodis de pesta o de guerra.
Altres causes
La doctora Vives cita altres causes que tenien una gran incidència en la mort dels catalans medievals, com les febres (verola, paludisme), les feridures (trombosis), els tumors ossis, l’artritis i l’artrosi o els traumatismes i les gangrenes causades per accidents de treball. En definitiva, un extens catàleg de patologies que campaven lliurement entre una societat mancada de cultura higiènica i preventiva. Els catalans medievals, com tots els europeus de l’època, van viure submergits en l’imperi de la precarietat, que limitava les condicions i la longevitat. Però, una part d’aquella societat, va sobreviure a la mortalitat infantil, es va reproduir, possiblement alguns es van convertir en ancians septuagenaris, i entre tots van garantir el cicle de la vida. Gràcies a ells i a elles, als més forts i fortes, nosaltres som aquí.