El dia que va morir Carme Junyent, feia dos dies que la sèrie més vista de Netflix aquella setmana era ¿Quién es Erin Carter?, una ficció més dolenta que el cafè amb sal i protagonitzada per una anglesa que viu a Barcelona. La sorpresa és que tots els veïns del seu barri parlen anglès, tots els nens de l'escola on treballa estudien en anglès i fins i tot quan li toca anar a la comissaria, tots els Mossos d'Esquadra s'adrecen a ella en anglès. En l'única escena d'aquest bunyol televisiu on es parla català, el treballador d'un supermercat li fot presses a la protagonista recordant-li que el comerç està a punt de tancar, però ella, en un castellà macarrònic, li respon que encara no entén el català perquè només fa cinc anys que viu a Barcelona. La paradoxa és que la sèrie mostra una Catalunya que sembla un país lingüísticament normal i on tots els rètols són en català, fins i tot els del col·legi de la teacher Mrs.Carter i on la canalla vesteix aquells uniformes escolars de línia de Ferrocarrils que passa pel Vallès. Desgraciadament, però, els rètols on es llegeix 'Obert', 'Ball de final de curs' o 'Prohibit el pas', com la mateixa sèrie, no són res més que la ficció d'una realitat molt diferent.

La realitat és que el dia que va morir Carme Junyent, feia escassos quatre dies que una noia de Sant Pere de Ribes, filla d'un torturat per la Guàrdia Civil durant l'Operació Garzón, havia fet en castellà el seu discurs davant tot Europa després de rebre el premi a millor futbolista del continent. També feia deu dies que el nou govern balear havia decidit que ja no és necessari el coneixement de la llengua catalana per als professionals sanitaris de les illes. De fet, feia escasses setmanes que el Ministeri de Cultura i Esports, amb la signatura de Miquel Iceta, havia aprovat una subvenció per a l'ESCAC amb un curs únicament en castellà, igual com no feia ni un mes que a Sant Joan de les Abadesses, mentre un servidor visitava el monestir, la guia havia deixat de parlar-nos en català per passar-se al castellà davant la demanda d'un únic visitant.

També feia quinze dies que Laia Estrada, diputada de la CUP, havia decidit posar una reclamació al restaurant Las Salinas després de ser vexada per demanar un entrepà en català. No feia ni sis setmanes, ja que hi som, que una usuària de Twitter havia publicat la captura de pantalla on un agent immobiliari li deia que no estaven interessats a llogar-li el pis perquè havia demanat informació sobre l'immoble en català. Tampoc no feia ni mig any que a Mònica Terribas s'havien negat servir-li un tallat al TGV perquè l'havia demanat en català. O tot just feia tres mesos que en ple partit de la Queens League, on el 97% de les participants són catalanes, igual que els col·legiats, una àrbitra li havia dit "acuérdate de hablar en castellano" a una jugadora que reclamava en català targeta per la rival mentre es retorçava de dolor després d'una entrada.

Potser per tot això el dia que va morir Carme Junyent i el matí es va ennuvolar, literal i metafòricament, vaig aixecar-me immediatament del sofà per anar al meu despatx i vaig tornar a fullejar El futur del català depèn de tu, el seu últim llibre. Rellegint-lo, talment com si sentís la seva veu calmada, sàvia i concisa a cau d'orella, vaig recordar que si la nostra llengua està en la primera fase de qualsevol procés d'extinció lingüística, la bilingüització, no és només perquè hagi de combatre contra una llengua veïna vint vegades més potent, contra dos estats hostils o contra la globalització, sinó sobretot perquè també ha de lluitar contra l'estigmatització lingüística que senten molts catalans per parlar català. Per això, el dia que va morir Carme Junyent, vaig decidir vacunar-me contra el pessimisme, aparcant tota una llarga llista de greuges possibles, per adonar-me que també no feia ni tres dies que Xavi Hernández li havia dit a un periodista barceloní d'un mitjà estatal que si volia les mateixes declaracions en castellà d'allò que acabava de dir en català, era tan fàcil com que les traduís ell mateix.

Potser per això el dia que va morir Carme Junyent, que era diumenge i plovia, va acabar sortint el sol. Els amics amb qui vaig fer el vermut al bar del meu poble no sabien qui era aquesta lingüista imprescindible de la qual molta gent parlava a Twitter, però sabien que el Miguel, el cambrer nascut a Mérida que ens servia els quintos i les olives, va atendre'ns en català pel sol fet que sempre li hem parlat en català. La tarda abans, tampoc a les jugadores del meu equip els hi hauria sonat el nom de Carme Junyent si els l'hagués dit, però quan quatre nanos d'origen magrebí van veure'ns a tots vestits amb xandall vermell i van preguntar-me ¿Qué hacéis, dónde vais, tenéis partido?, les meves jugadores van entendre per què em responien en català després que jo els digués que estàvem al poliesportiu municipal fent l'stage de pretemporada. Segurament l'entrenador madrileny del Girona FC tampoc mai no va arribar a saber qui era Junyent, però el dia que ella va morir, Míchel va expressar-se de nou perfectament en català per analitzar la victòria contra el Las Palmas a la roda de premsa, en realitat posant en pràctica allò que Carme Junyent no es va cansar de recordar-nos: que les llengües moren només si els seus parlants deixen de parlar-les i que, per molt negre que el veiem massa sovint, el futur del català depèn únicament de nosaltres i d'una força de voluntat, sobretot, que no pot morir mai. Com el missatge de la Carme.