De ben jove, Jordi Pujol i Soley ja sabia què volia fer amb la seva vida. Tant és així, que el mateix dia que es va declarar a la que seria la seva esposa durant mig segle, Marta Ferrusola, ja li va dir quants fills havien de tenir i també que Catalunya passaria per davant de la família. Ho explica detalladament al primer volum de les ‘Memòries’. El millor, segons el seu fill Oriol.  

Pel mateix motiu, no ha de sorprendre que s’esplaï sobre la seva mort i sobre on vol ser enterrat. El llibre es publica el novembre de 2007. El president té 77 anys. Si bé l’acaben d’operar de la pròstata, encara està fort com un roure i no ha patit el cop devastador que sobrevindria el 2014. Quan escriu les memòries, no s’ha vist forçat a confessar la deixa andorrana del seu pare Florenci. Una confessió que capgira la seva vida com un mitjó i commociona els seus acòlits. De ser venerat a repudiat. És l’inici d’un calvari personal i familiar, d’un oprobi que ja mai no superarà. Si més no, aquesta és la impressió que m’ha fet les vegades que hi he parlat. Amb un matís, una progressiva recuperació anímica. El Pujol de 2020 era una ànima en pena. El de 2023 havia revifat prou per no sentir-se un pària. 

‘On se m’ha d’enterrar, a mi?’ 

‘Tinc un concepte de la religió que em permet moure’m amb tranquil·litat per la vida i per la mort ... no tinc por, però com a creient penso que hauria d’acceptar la mort amb total serenitat i amb joia’. El Pujol que jo he conegut —ni que sigui superficialment— no en té de por, a la mort. Allò que el tenia desolat, encongit, resignat, ferit i dolgut és passar a la història com un sàtrapa. D’aquest traspassar funest, amb deshonor, sí que en tenia por.  

A ‘Memòries. Història d’una convicció’ es debat entre tres possibilitats de ser enterrat. En un panteó de prohom, com Francesc Macià a Montjuïc. A terra, al mateix cementiri, però al costat dels seus pares, Florenci i Maria. O bé en un nínxol anònim a Premià de Dalt. ‘Ben pensat, que m’enterrin al costat dels pares. Per família i per condició, és el que pertoca’, resol. 

Però aquesta avui no és pas la qüestió. I no ho podia ser el 2007. Tot i que insinua aquest ‘com’ que ara és tan transcendent quan admet la possibilitat de ser enterrat en un panteó. És a dir, el funeral. El president Pujol, poc o molt, me n’ha parlat cada cop de la seva mort. En un to molt lacònic la primera ocasió. Més encalmat la darrera. 

El president Illa presidirà el funeral institucional que ERC ja havia previst a Palau, o en un altre espai, amb tota la pompa i dignitat

El funeral a Jordi Pujol 

Aquesta sí que és la qüestió que cada cop més sembla aclarida. El 2007, tothom hauria imaginat un veritable funeral d’estat. Ell també, encara que no ho confessi explícitament a ‘Memòries’. A partir de la confessió, tot va canviar. Els que el tenien com un ídol, com un (el) referent de país i espiritual, van quedar commocionats. El cop va ser tan bèstia que van abjurar del president.  

Aquell estiu de 2014, el president Mas va voler fer un tallafoc. Un emissari presidencial, amic de la família, es va presentar el 25 de juliol a Queralbs, territori Ferrussola —el muntanyenc no és ell, era ella—. L’Oriol Pujol Ferrussola, en aquest aspecte, ha sortit com la mare. Tresca muntanya amunt i avall, per aquelles valls, com un isard. El missatge que duia l’emissari era que el farien rodolar vessant avall sense contemplacions. Repudi i ostracisme per evitar que esquitxés la CDC que liderava Artur Mas. El president Pujol va pensar que tot plegat era una fogonada d’estiu i que a poc a poc tot s’aniria posant a lloc. De com va anar tot plegat no cal explicar-ne res més.   

El temps tot ho pot curar. Si més no, gairebé tot és reversible. Excepte la mort. Que és precisament el que ens ocupa i el que neguitejava el president que va governar el país durant 23 anys i va construir l’actual Generalitat. El president Aragonès ja havia resolt que, si era el cas, el president Pujol tindria un funeral desacomplexadament institucional. I no era una qüestió pacífica a la societat catalana, sobretot a l’àmbit de l’esquerra. També hi ha ajudat que, després de tants anys i tantes malifetes que se li havien atribuït, resulta que les proves de càrrec brillen per la seva absència. I que el veritable escàndol va ser la gangsteril operació d’estat orquestrada pel govern espanyol de Rajoy a Andorra.  

Llarga vida al president Pujol. Però si —Déu no ho vulgui— el seu definitiu comiat es produís aquesta legislatura la decisió correspondria al president Illa. La Generalitat d’Illa retrà un homenatge solemne al president Pujol, si és el cas? I tot indica que la resposta a la pregunta es dibuixa en positiu. Hi ha indicis clars en aquest sentit. El president Montilla no va dubtar a prendre part en un acte a la Universitat Catalana d’Estiu al costat del president Pujol. Aquell gest del president Montilla era, en ell mateix, una declaració d’intencions més explícita que implícita, una rehabilitació pública.  

Pecats venials i capitals 

A propòsit d'això, el judici al presumpte clan familiar s’ha postergat in saecula saeculorum i en els darrers temps el president ha anat recuperant el tremp en públic. Si no ha anat a més és perquè la salut d’un home de 94 anys dona pel que dona. Però és que el mateix Illa, com a candidat presidencial, li va fer un reconeixement en tota regla a l’inici de la campanya electoral. El va deixar a l’altura dels presidents Maragall i Montilla, que era el reconeixement més significatiu que podia fer. 

El president Illa presidirà el funeral institucional que ERC ja havia previst a Palau, o en un altre espai, amb tota la pompa i dignitat. El que representa el president Pujol, agradi més o menys, prevaldrà per damunt d’una deixa que certament el va fer caure de l’escambell, del pavelló dels il·lustres ciutadans, dels pares de la pàtria.  

El temps ha fet la feina, mentre tot allò que s’ha anat sabent deixa els pecats de Pujol —que de purgar ha purgat de valent— amb la consideració de venials, al costat dels pecats capitals que s’han comès per enfonsar-lo.