La conseqüència més immediata de les iniciatives de Donald Trump ha estat la caiguda de les borses, però en aquest àmbit sempre perden els mateixos i guanyen els de sempre, disposats a aprofitar qualsevol oportunitat de comprar barat. En canvi, els pronòstics a mitjà i llarg termini són contradictoris sobre qui acabarà beneficiant-se de debò del terratrèmol. No falten els que preveuen una acceleració en la caiguda de l’imperi. Tot és molt incert, tret de quelcom tan evident com és la regressió democràtica en els països que havien fet bandera del seu compromís amb els drets i llibertats dels ciutadans.

A Occident, la democràcia ha funcionat a base de contrapoders i se sustenta en la separació de poders. Ara resulta, però, que augmenten els autoritarismes i els poders se superposen, perquè el camp de batalla polític s’ha desplaçat del Parlament als tribunals. La Justícia ha perdut la bena que li tapava els ulls i cada cop és més difícil confiar-hi.

“Montesquieu ha mort” és una frase atribuïda al dirigent socialista Alfonso Guerra (i desmentida per ell mateix) que volia dir que la separació de poders era cosa del passat. Tothom es va escandalitzar. D’això fa quaranta anys, i ara ens trobem que no hi ha país democràtic en què els tribunals no generin, si més no, desconfiança. Si Montesquieu advertia que la separació de poders és la garantia de la llibertat dels ciutadans, fàcilment arribarem a la conclusió que les llibertats dels ciutadans estan en perill. Una mostra gens anecdòtica i especialment alarmant són les detencions arbitràries i les deportacions il·legals que està practicant l’administració Trump fins i tot en turistes desprevinguts.

Els conflictes entre el poder polític i el poder judicial són pa de cada dia, especialment allà on triomfa l’extrema dreta... tret d’Espanya, on sembla que l’extrema dreta ja està instal·lada en el Poder Judicial de bell antuvi

Aquesta setmana, Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa, es va aixecar i va marxar de la sala on un tribunal l’estava condemnant per corrupció. La sentència inclou una inhabilitació que complicarà molt la seva candidatura a la presidència de la República, tot i ser l’aspirant favorita a les enquestes. Le Pen ho va considerar “una violació de l’estat de dret”, i no pocs analistes no pas de l’extrema dreta han dubtat de la imparcialitat política del tribunal.

A l’altra banda de l’Atlàntic, Donald Trump va ser condemnat, declarat culpable d’haver comès 34 delictes, quan va pagar el silenci d’una amant contractada. A més, el fiscal especial que va investigar l’assalt al Capitoli el va acusar d’haver comès “un esforç criminal sense precedents” per aferrar-se al poder i li imputa diversos càrrecs de conspiració i obstrucció a la justícia. Tanmateix, Trump ha quedat impune per la decisió d’un Tribunal Suprem de nou membres, tres dels quals van ser nomenats pel mateix Trump durant el seu primer mandat.

Un cop ha pres possessió per segona vegada de la presidència dels Estats Units, Trump no es cansa de signar decrets que vulneren la legalitat, com l’expulsió d’immigrants, contravenint la prohibició dels jutges. El jutge James Baosberg va prohibir la deportació de 238 veneçolans a presons d’El Salvador, però la deportació es va fer igual i Trump va escriure el següent a les xarxes: "Si un president no té el dret d'expulsar assassins i altres criminals del nostre país perquè un Jutge Llunàtic de l'Esquerra Radical vol assumir el lloc del president, aleshores el nostre país té un gran problema i està destinat al fracàs". Dit d’una altra manera, continuarà actuant sense fer cas del que diguin els tribunals, si algú amb prou contrapoder no ho impedeix.

A Itàlia, Giorgia Meloni desafia els jutges des que va assumir el govern. El president d’Hongria Viktor Orbán ja va voler resoldre les seves diferències amb el poder judicial aprovant una llei que creava tribunals controlats directament pel Govern. Els conflictes entre el poder executiu i el poder judicial són pa de cada dia, especialment allà on triomfa l’extrema dreta... tret d’Espanya, on sembla que l’extrema dreta ja està instal·lada en el Poder Judicial de bell antuvi.

A Espanya, la desconfiança en la justícia és el sentiment majoritari de la població, segons les enquestes oficials, i el servei públic més mal valorat. La picaresca espanyola sempre ha traslladat la imatge d’una justícia implacable amb els desgraciats que robaven unes gallines, però d’un tracte exquisit amb els senyoritos i cacics que abusaven del seu poder. Ara, però, en l’àmbit estrictament polític, assistim a una batalla campal entre els poders suposadament constitucionals.

El fiscal general de l’Estat està sent investigat pel Tribunal Suprem. L’encarregat principal de perseguir el delicte, essent sospitós, es pot permetre el luxe de no renunciar al càrrec, tal com correspondria, perquè ningú creu seriosament que el Suprem estigui actuant amb imparcialitat. En un altre episodi d’aquesta setmana, totes les associacions de jutges i fiscals s’han escandalitzat perquè la vicepresidenta Montero va considerar “una vergonya” la sentència absolutòria del cas Alves. Són molt escandalitzables, els jutges espanyols, tret de quan una jutgessa manté en presó preventiva durant dos anys una persona innocent i després la promocionen al Tribunal Suprem. O quan els tribunals europeus condemnen jutges espanyols per fer els ulls grossos amb casos de tortura que automàticament també són ascendits. O quan els jutges es neguen a aplicar la llei d’amnistia aprovada per la majoria parlamentària. O quan sorgeixen evidències de la connivència de polítics amb jutges incapaços d’identificar qui és “M. Rajoy” o d’acusar María Dolores de Cospedal malgrat tantes evidències audibles... Per no parlar del lawfare sistemàtic practicat contra ciutadans de Catalunya, polítics i no polítics, o la intromissió judicial en l’activitat del Parlament de Catalunya.

No tot està perdut. Hi ha esperances. A Wisconsin, una jurista ha guanyat plaça al Tribunal Suprem de l’Estat malgrat la campanya multimilionària d’Elon Musk gràcies a una mobilització ciutadana sense precedents contra l’oligarca

El Poder Judicial a Espanya ha esdevingut una organització corporativa amb ideologia i interessos propis aliens a la voluntat popular democràticament expressada. Ho hem comprovat quan els jutges interpreten les lleis en el sentit contrari a l’esperit amb què van ser promulgades. Heus aquí l’advertiment que va fer Montesquieu: “No hi ha més tirania que la que es perpetra a l'empara de la llei i en nom de la justícia”. Certament, la tendència global no deixa gaire marge a l’optimisme, però no tot està perdut. Encara hi ha esperances.

Aquesta mateixa setmana, la jurista Susan Crawford ha aconseguit una plaça al Tribunal Suprem de l’Estat de Wisconsin gràcies a la mobilització popular... en contra d’Elon Musk. Crawford va aconseguir el 54% dels vots, davant del 45% obtingut pel seu contrincant, el conservador Brad Schimel. Crawford ha guanyat contra tot pronòstic perquè Schimel tenia el suport de Donald Trump, però sobretot d’Elon Musk. El multimilionari va tenir un protagonisme excepcional en la campanya, aportant gairebé 25 milions de dòlars, bombardejant de missatges Twitter i altres xarxes i organitzant actes polítics en què prometia diners als qui donessin suport a la seva causa. Crawford va guanyar i en el seu discurs de victòria va dir: “No em podia imaginar que m’enfrontaria a l’home més ric del món i que el guanyaria”. Crawford va demostrar que Trump i Musk no són invencibles, però no només ella, sinó una mobilització sense precedents de ciutadans que es neguen a donar per perduda la democràcia.