En Guillem Tarrés fa videoblogs. Parla de Barcelona, de Josep Pla, del Barça, de les vacances. Fins i tot dels plans amb la xicota. Aquesta setmana s’ha fet viral un fragment d’un vídeo seu on explica que, per demanar-li de sortir, es va pensar ben bé quines serien les paraules i el moment més adients. A més a més, li va dur flors. “Estic molt en contra de les relacions que no s’atreveixen a dir què són i que ni tan sols ho parlen”. En Guillem va ser l’epicentre d’un debat que es va escampar fins que, esclar, va esperonar una controvèrsia sobre la monogàmia. L’episodi em va interessar perquè em fa l’efecte que els que quedem entre els vint i els trenta hem fet el viatge de les relacions obertes, les poliamoroses i de tot el que no és monògam.
La demostració de tot plegat —la més palpable dins els codis digitals de la jovenalla— és que En defensa d’Afrodita ha esdevingut un mem. Per als qui no n’estigueu al cas, En defensa d’Afrodita és un llibre que es ven com “un càntic col·lectiu a unes noves formes de relacionar-nos [...] lliures i no coercitives on la llibertat sexual sigui la garant de la construcció de la persona nova en una nova societat”. Avui, però, és percebut més com el descriu en Pau Cusí: “Una idea idíl·lica venuda amb paraules grandiloqüents i buides de contingut que va comptar amb prescriptors reverenciats i que, al cap d’uns anys, es va demostrar que no s’aguantava per enlloc”. Deu anys després de publicar-se aquest llibre, la majoria de les nostres experiències personals l’han desacreditat i, quan algú fa una crítica a la monogàmia, la manera més fàcil d’invalidar-lo és caricaturitzar-lo associat a aquest llibre.
Aquest periple generacional ha fet que el paio guapo, simpàtic i en una relació oberta; el paio que abans et semblava desitjable, madur i amb la interioritat treballada, ara el vegis com un aprofitat
El que la teoria del llibre pinta de color de rosa ha acabat esdevenint un forat negre d’abusos emocionals. Tots hem tingut un amic —si no, hem estat nosaltres mateixos— atrapat en la teranyina d’un vincle sense nom, d’una relació oberta en què tot es parlava en assemblea però un dels dos pensava: “Si vull tancar la relació, em deixarà”. Una relació poligàmica en què sempre eres la tercera però mai la nòvia. Una relació en què la responsabilitat afectiva era la bandera però, casualment, una de les dues parts deixava una corrua de cadàvers sentimentals al seu pas. Aquest periple generacional ha fet que el paio guapo, simpàtic i en una relació oberta; el paio que abans et semblava algú desitjable, madur, interessant i amb la interioritat treballada, ara el vegis com un aprofitat. Un home “deconstruït”, vaja. Un sospitós si tens bona sort i un ximple tòxic si no la tens.
No és ben bé l’edat el que ens ha fet tancar el cercle. És la pràctica. Per a aquesta gent, els puritans som els qui hem fet de la poligàmia una red flag. Per a nosaltres, aquesta gent ja ha prescrit
No és ben bé l’edat el que ens ha fet tancar el cercle. És la pràctica. Una pràctica que hem pogut dur a terme perquè la moda en qüestió va esclatar en un moment en què el seu exercici no era impossible. És des d’aquí que sempre hi ha un parell de moments que em saben greu. Un és comprovar sovint —via tuits, articles o converses— que hi ha adults de les generacions precedents que encara entenen la poligàmia com el sant grial que soluciona tots els mals de la monogàmia. Ho veuen com una aposta disruptiva i innovadora. A la majoria dels zennials i millennials ja fa una temporada que ens fa pudor de socarrim. L’altre moment és adonar-me que les experiències relacionals d’aquestes generacions naixien amb les opcions capades. Per això l’ideal encara no se’ls ha fet a miques i encara poden agafar-s’hi a com una font d’esperança. Per a aquesta gent, els puritans som els qui hem fet de la poligàmia una red flag. Per a nosaltres, aquesta gent ja ha prescrit.
Dissociar sexe i sentiments, a les dones que no ho fem, ens fa carn de canó de situacions injustes en què sempre acabem ferides
Fa pocs dies, els espanyols van tenir un debat semblant al voltant de l’alliberament sexual. Carlos Peguer, del pòdcast La Pija y la Quinqui, va dir en un d’aquests programes de l’esquerra simpàtica madrilenya que en la comunitat homosexual masculina “es folla molt, però hi ha una por brutal al compromís”. Evidentment, li van caure a sobre acusacions de puritanisme i tonelades d’odi. Al meu cap, però, va sonar la campaneta d’una idea que els hi havia sentit a la Júlia Bacardit i l’Anna Pazos, Les Golfes. Parlaven de la capacitat dels homes per a dissociar sexe i sentiments i de com això, a les dones que no els dissociem, ens fa carn de canó de situacions injustes en què sempre acabem ferides en les relacions amb homes heterosexuals. Rere aquest enfocament hi van enllaçar una cita extreta d’un tuit: “Això és el que sempre va dir el catolicisme, però el catolicisme no ho va jugar mai a favor nostre, de les dones”. Tenien raó.
La meva generació no va enrere. Hem entès que la llibertat no necessita modes i que ser monògam o escollir no follar no ens en fa enemics
Aquests dos moments em van servir per fer el cop de cap i entendre que la meva generació no va enrere. No som ni més conservadors ni més puritans que els nostres pares. En termes de relacions romàntiques i sexe, som més lliures del que ho van ser ells. Perquè hem entès que la llibertat no necessita modes i que ser monògam o escollir no follar no ens en fa enemics. En una mena de joc de prova i error, hem pogut comprovar que hi ha grans eslògans que no treballen a favor del nostre benestar sentimental, per molt que d’entrada les portades dels llibres que els recollien fossin de color de rosa; que els ideals frescos i innovadors no serveixen de res si al darrere hi ha males persones, i que la millor manera de relacionar-nos és ser generosos amb la gent amb qui tenim històries: estimant-los per sobre del nostre desig sexual sempre que convingui, escollint no abusar-ne emocionalment o aprofitar el seu enamorament per a mantenir-los en una zona de grisos a conveniència o pensant que amb una xerradeta setmanal des de la responsabilitat emocional n’hi ha prou per fer fugir el malestar de l’altre. La meva generació no va enrere perquè tot això no ho pot esborrar i va endavant pel mateix motiu.