El Josep i el Ramon han dedicat els últims 40 anys a conrear la terra i tots dos són propietaris de propietats agrícoles amb arbres fruiters. L'un i l'altre estan acostumats a passar-les magres en molts moments en aquestes quatre dècades, bé sigui perquè ha fet fred a deshora, ha caigut pedra quan no tocava, la climatologia ha fet de les seves i, aquests últims temps, acostumant-se a conviure amb la sequera. Però res com aquest any, en el qual al mes d'abril ja van començar a calcular les pèrdues que tindrien i plantejar-se si podrien continuar i com salvarien els arbres. El Ramon, en edat de jubilació des de fa un quant temps, pensa que ja no tornarà al mas i que l'haurà de vendre si algú li compra. Els fills fa temps que li van dir que no seguirien, perquè la feina era molt dura i no permetia la conciliació familiar i poder anar-se'n de viatge uns dies, com fan tots els amics.

El Josep era més optimista, perquè tenia assegurada la continuïtat de la propietat després que un dels fills, després d'un temps a la ciutat, havia tornat a treballar amb ell. Ara està tant o més atabalat que el Ramon, perquè no és segur que pugui continuar guanyant-s'hi la vida, ni que li pugui deixar el que li havia promès si els arbres s'acaben morint. Potser no aquest any, però potser el que ve. Cap dels dos no ha seguit el debat parlamentari sobre la sequera i un d'ells fins i tot es recorda que a Jordi Pujol li va cantar les quaranta un cap de setmana que va visitar el poble a mitjans dels anys noranta. "Mai no pensen en els pagesos, només es preocupen de les ciutats", li va dir. També recorda la resposta de l'expresident: "Amb aquesta és la quarta vegada que hi vinc des que soc president", i com li havia relatat l'evolució del poble des de la primera visita com a president el 1982. Després d'aquesta visita dels anys noranta encara es tornarien a trobar tres cops més. "Abans, uns diran que feien més i d'altres menys, però el cert és que venien; ens escoltaven".

Hi deu haver qui pensarà que són els nous temps, els del canvi climàtic i l'asfalt, i que lluitar contra això és impossible. Que els pagesos estan condemnats a una lenta mort silenciosa fins a desaparèixer o gairebé. No hauria de ser així i caldria fer el possible perquè no fos així. Hauria de ser un objectiu de tota la societat, de totes les administracions i de tot el Govern. La sequera pot carregar-se el país que tenim, com l'hem conegut i que hem heretat. Caldrà modificar pressupostos i canviar prioritats econòmiques perquè això no passi. Alguna cosa haurà d'esperar perquè tot no es pot fer. Governar és prioritzar i més enllà de l'emergència climàtica, que ningú no discuteix, hi ha l'emergència del país. Un tot. Des del punt més al nord, Bausen, a l'Aran, fins el més al sud, Alcanar, al Montsià. Des del més allunyat a l'est, el cap de Creus en el terme municipal de Cadaqués, fins al més distant a l'oest, Almacelles o Batea.

I és urgent que les inversions aprovades pel Parlament dijous passat s'implementin com més aviat millor i els ajuts econòmics, igual. Que els pagesos recuperin la confiança que no són en un lloc allunyat del món i que ningú no els té presents. Que ells no són ciutadans de segona. És cert que hi ha pocs vots i que en campanya electoral dona molt més rèdit al polític visitar les ciutats grans que els pobles petits, i què carai, tampoc no els vindrà d'unes setmanes, deu haver-hi qui pensi. D'unes setmanes, segur que no. Però és que la sequera fa més de dos anys que hi és, i s'ha fet tan poc...