Un dels empresaris més exitosos que he conegut és un sacerdot. El pare Luis de Lezama, jesuïta basc, ha creat un imperi en el món de l’hostaleria, des de restaurants a una universitat. Deia que portava el món sobrenatural “a les butxaques”, i que allà a la taverna (i després a altres restaurants que va fundar), entre conversa i sobretaula, s’acabaven produint trobades increïbles, confessions inesperades, es dissipaven dubtes i es creaven noves incògnites. Luis de Lezama s’acaba de morir als 88 anys. En devia fer dos que vaig dinar amb ell a la Taberna del Alabardero, al costat del Palau Reial a Madrid, una de les seves primeres fundacions i el seu local més reconegut. Sèiem a la sala gran del restaurant, que sembla un menjador domèstic, i em va regalar un llibre que havia escrit (Taberna del Alabardero. Historias y recetas de mi taberna), editat per PPC, i vam quedar que me’l llegiria, i tornaria a Madrid per entrevistar-lo. Comencen a acumular-se les entrevistes pendents i m’inquieta aquesta acceleració dels esdeveniments.

Lezama havia estudiat enginyeria, va entrar al seminari, va estudiar periodisme i entre les seves cobertures periodístiques destaca haver estat reporter a la Guerra dels Sis Dies a Israel, enviat per Efe. Li van atorgar el Premi Ondas. Deia d’ell mateix que era clergue i periodista, que feia "bons sermons i que havia acabat fent pastissos". O millor encara, fent que altres persones els fessin, i molt bons. Perquè les empreses que va crear Lezama s’assemblen més a La Fageda que a una cadena de restaurants convencional. El grup empresarial que va crear (Grupo Lezama) és un projecte social. La Taverna de Madrid ha estat un centre de trobada de diplomàtics, polítics, periodistes, tertulians, filòsofs, artistes… un local com a Barcelona un Ca l’Estevet, Ca l’Agustí o l’Havana. Llocs que són casa, restaurants refugi.

Era admirable. Un líder nat, un guia espiritual, culinari, un explorador de la vida

Luis de Lezama (Àlaba, 1936) ha marxat deixant 10 restaurants, 3 escoles d’hostaleria, 500 treballadors i sobretot centenars de persones que vam passar pels seus restaurants, que tenia a Madrid, però també a Sevilla, o a Marbella i Washington. Era el sacerdot de la gastronomia. Basc, com s’ha de ser per lligar d’aquesta manera l’espiritualitat i manduca. Un home audaç, fregant la temeritat. Si tenia por, no se li notava.

Feia només un any que era sacerdot i ja va començar a muntar una empresa. Acollia aspirants a torero, a Chinchón, prop de Madrid. La seva vocació empresarial es coïa després de passar per una parròquia obrera, a san Carlos Borromeo, al barri d’Entrevías. Ha guanyat tots els premis imaginables i és un referent social. Tenia un tracte adust, et mirava amb atenció, calma i interès, però la mirada de companyia i protecció la reservava només pels seus: els cambrers, el personal. Era admirable. Un líder nat, un guia espiritual, culinari, un explorador de la vida. És evident que amb aquest perfil tenia molts enemics i generava incomprensions, era una rara avis. Hi havia persones que el criticaven perquè el veien dedicant més estona als seus restaurants i no a l’església. Ell defensava que la seva era una pastoral de la trobada, i res més evangèlic que un banquet. La Bíblia és plena de referències a menjar i beure, a trobar-se entorn d’una taula, a compartir. Aquest empresari atípic deixa una manera de fer que bé podria obrir l’interès a nous seminaristes que no entenguin el món com una contradicció amb viure amb fe i en professar una religió. Els puritanismes separatistes (món religiós o món secular, diví o terrenal, sagrat o profà) alimenten descompensacions. Luis de Lezama no era normatiu i no deu haver-hi indicadors de quantes persones van entrar en contacte amb la fe a la seva taverna. Les seves cendres s’han repartit entre el seu Amurrio natal i Madrid. El seu llegat, en canvi, s’ha repartit per tot el món.