El 70% dels argentins residents a Barcelona que varen votar a les eleccions argentines del 22 d’octubre del 2023 ho va fer pel Partit Llibertari de Javier Milei, i un d’aquests va ser la messiànica sor Lucía Caram —messiànica perquè és una devota de Lionel Messi—, que va justificar-se, com si un vot mal paït s’hagués de justificar, que ho feia com un intent de sacsejar la corrupta burocràcia política de la seva nació d’origen. I, ves per on, aquest 70% de votants de Milei resideix en un país del qual es beneficia de tot allò que l’amo de Thor —el gos clonat— va anunciar que reduiria a la mínima expressió, amb la sanitat pública al centre de la diana. Un exemple d’irracionalitat que em convida a dir-los, a tots aquests argentins que varen votar-lo i viuen a Barcelona, que el millor que podrien fer és agafar les maletes i tornar a l’Argentina cagant hòsties. Votar Milei i beneficiar-se dels serveis públics del país que els ha acollit és moralment inadmissible i una presa de pèl a aquells pobres idealistes que creiem que els impostos serveixen per fer-nos la vida més digna.
El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú, hauria de ser un dels manaments que regissin la relació entre la fauna que pobla aquest món. I això els dic als argentins residents a Barcelona que van elegir Milei, i també als nord-americans que han votat Trump, però seria com mantenir un diàleg per a sords, tenint en compte que els votants trumpistes són terraplanistes, ja que consideren que el món comença a Califòrnia i acaba a Nova York.
L’home de la motoserra, tal com es coneix Milei, és un tipus d’una vulgaritat supina, com el vot d’aquests argentins que van elegir-lo i ara viuen a Catalunya, beneficiant-se de les bondats d’un país que, segons les enquestes, pot perdre la poca dignitat democràtica que li queda a les eleccions espanyoles del 2027. Allò que és singular de la motoserra és que és un artefacte que té un lligam cultural molt allunyat de la terra de Borges, un escriptor que, si fos viu, seria ideològicament més proper a Milei que altres sants literaris com Cortázar o Sábato. La cultura de la motoserra és més pròxima al cinema splatter, a La matança de Texas, però sembla que la ideologia de Milei i la de Trump tenen la mateixa cadena de dents esmolades. Aquests dies estic llegint una biografia escrita per la periodista Maggie Haberman titulada El camaleón. La invención de Donald Trump, en què despulla el magnat i explica com va divorciar-se de la seva segona dona, Marla Maples, amb el pretext de ser una "sureña rodeada de un séquito de sureños mentecatos". Curiosament, els votants del sud dels Estats Units han votat en massa Trump. El masoquisme no té fronteres. A Catalunya, sense anar més lluny, també tenim votants de partits catalanòfobs.
Algun dia hi ha d’haver un debat valent sobre el paper que ha tingut —polítiques covardes a part— la migració llatinoamericana en la disminució i l’evident desinterès en l’ús del català al carrer, sense que els multiculturalistes dels Comuns, la CUP i ERC ens titllin de racistes
En un article que vaig publicar fa unes setmanes, vaig escriure que el migrant té drets i també obligacions, i un argentí que resideix a Catalunya i vota Milei dubto que sigui un exemple d’integració al país que l’ha rebut. Té dret a beneficiar-se d’un estat que defensa les polítiques públiques, però a l’hora de votar, advoca pel neoliberalisme, elegint un candidat ultradretà que s’autoanomena anarcocapitalista. I d’individus amorals ja en tenim uns quants d’autòctons per a sumar-ne de forans.
Un any i mig després d’haver-li donat la victòria, no sé què deu pensar aquest 70% quan veu el seu president passejant-se per totes les convencions neofeixistes amb la motoserra a les mans, com els mascles que presumeixen de tenir un penis d’estrella pornogràfica mentre fan la salutació feixista. I són ells, aquests votants, els que han condemnat la humanitat a patir els improperis d’un neonazi com Jorge Milei. Si això fos un tango, seria descompassat, i m’emprenya veure’ls gaudir de tots aquells avenços socials que tant han costat aconseguir als nostres avis, als nostres pares i que, amb els Mileis de torn, no heretaran mai uns fills o uns nets cada vegada més subjugats pels cartomàntics de la ultradreta.
Un migrant té drets i obligacions, i tinc la percepció, si no la certesa, que —per la seva manca d’empatia com a electors— una gran majoria d’aquest 70% no té la delicadesa, per dir-ho amablement, d’entendre el territori que els ha acollit. Els manca solidaritat envers els altres i una manca d’assimilació, intueixo, de la llengua catalana a les seves vides, idioma que deuen mirar amb la prepotència dels trumpistes, que tenen l’utilitarisme com a bandera. Algun dia hi ha d’haver un debat valent sobre el paper que ha tingut —polítiques covardes a part— la migració llatinoamericana en la disminució i l’evident desinterès en l’ús del català al carrer, sense que els multiculturalistes dels Comuns, la CUP i ERC ens titllin de racistes. De drets i deures, tots els que facin falta, encara que d’aquests immigrants argentins votants de Milei només n’espero la resiliència del supremacista. Perquè, si no ho són, què fan votant el senyor de la motoserra?
No crec en els miracles, però si un dia, un d’aquests votants que constitueixen el 70% arriba a la conclusió que s’ha equivocat, espero que ho faci públic amb la mateixa fatxenderia desacomplexada amb què va declarar-se votant de Milei. Els pinxos només menystenen els acomplexats, i d’això dels acomplexaments, els catalanoparlants en som uns experts. Si la majoria no ha mudat la ideologia i continua fidel al Partit Llibertari, els convidaria a tornar a la seva pàtria per gaudir dels plaers de l’anarcocaptilalisme i deixar de beneficiar-se dels nostres serveis públics. Jo o tu o el 30% d’argentins que varen saber defugir l’encanteri del so de la motoserra, els ajudarem a tornar, sense bitllet de retorn, a l’Argentina, com la terra promesa, de Jorge Milei.