Recordo que quan era petit i anava amb l’escola a passar uns dies a Anglaterra per aprendre anglès, els mestres sempre ens advertien que seríem deportats immediatament si ens enxampaven robant, encara que fos una simple xocolatina, que bàsicament era el centre de les nostres atencions. A mi ni m'havia passat pel cap robar res, ni a Anglaterra ni a Catalunya, però aquest avís ens semblava, als meus companys i a mi, la cosa més natural del món. En un país que t’acull, no només t’has de comportar com els seus habitants, sinó que encara t’has de comportar millor, perquè ets un hoste i has de causar-hi les mínimes molèsties. Per això ens comportem millor i som més curosos a casa dels altres que no pas a casa nostra. I quan vas a un altre país no només et representes a tu mateix, sinó que representes de fet la teva comunitat nacional; per això quan anem pels mons de Déu diem que els japonesos són tan educats i d’altres (tots sabem quins) no tant.
Explico aquesta anècdota personal perquè aquesta setmana s’ha publicat la darrera Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona, una de les més acurades que es fan a la capital, amb unes 6.000 entrevistes. L’estudi constata que la inseguretat és la preocupació principal dels barcelonins. Un 27,7% dels enquestats la situa com a primer problema, un increment de cinc punts (cinc punts!) en relació amb la mateixa enquesta de l’any passat. És del tot normal que la gent tingui aquesta sensació d’alarma si coneixem, dia sí i dia també, nous casos d’apunyalaments i robatoris, als quals cal afegir els casos sonats de delinqüents multireincidents que són detinguts desenes de vegades per ser posats sistemàticament en llibertat per continuar robant. Les lleis no funcionen i els jutjats estan col·lapsats, i els criminals ho saben molt bé. Davant aquesta situació, el desànim s’escampa entre ciutadans, policies i batlles. Bé, no pas entre tots els batlles, perquè Ada Colau, quan era batllessa, reduïa aquesta realitat a “un problema de percepció”, per afegir literalment que “la dreta exagera”. Justificava d’aquesta manera la seva manca d’acció política en aquest àmbit i ho convertia en simple munició de la batalla ideològica. Aquella inhibició durant vuit anys ha degenerat en la situació particularment greu que vivim a Barcelona en matèria de seguretat i que la darrera enquesta oficial posa clarament de manifest.
Catalunya no és un supermercat on es pot omplir el cistell al passadís dels drets, sinó que cal omplir-lo també al passadís dels deures
Davant d’un problema gros, calen mesures grosses. Cal reformar el Codi Penal per eliminar la impunitat de la qual gaudeixen un grapat de delinqüents multireincidents, siguin estrangers o no. Cal treure’ls dels carrers i posar-los a les presons, i de seguida es notarà l’efecte i baixarà la percepció d’inseguretat. Perquè el problema principal són les desenes de multireincidents, que acumulen milers de detencions sense cap conseqüència. Però no n’hi ha prou amb l’enduriment de les penes, sinó que cal anar més enllà i fer complir la llei que preveu l’expulsió dels delinqüents que no siguin ciutadans de l’Estat. Ras i curt: en aquest país nostre són benvinguts els que hi arriben a treballar i a integrar-s’hi. Ho posem molt fàcil, val a dir. Fa segles que ho fem. Ara bé; els drets van acompanyats de deures. No hi ha una cosa sense l’altra. Catalunya no és un supermercat on es pot omplir el cistell al passadís dels drets, sinó que cal omplir-lo també al passadís dels deures. És un cafè amb llet, en el qual ja no pots separar el cafè de la llet, ni a la inversa. I qui no compleix-hi amb els deures no ha de tenir dret als drets, mai millor dit.
Hi ha qui, com Ada Colau, vol convertir aquesta qüestió tan òbvia en un debat ideològic, contraposant demagògicament la seguretat a la llibertat. És un clàssic català, el pensament políticament correcte i defugir amb excuses tot allò que trobem lleig. Tanmateix, aquest discurs que contraposa la seguretat a la llibertat és exactament al revés: sense seguretat no hi ha llibertat de cap mena. La llibertat de moviments, de circular pel carrer de nit, d’obrir una botiga, de llogar o posar un pis per llogar, la llibertat d’orientació sexual, la llibertat religiosa i de qualsevol altre queda vulnerada i coartada sense seguretat. Tant és així, que m’atreveixo a afirmar que la seguretat pública és la primera política social d’un país, perquè les classes més benestants es poden proveir la seguretat per una altra via, per exemple contractant seguretat privada. Per contra, les classes populars únicament depenen de la policia i la justícia per garantir la seva seguretat.
Aquest tema requereix, per tant, coratge per part dels nostres representants. Requereix convicció i no fred de peus. No té raó qui crida més ni qui té la pancarta més grossa, sinó que té raó qui té raó. I cal mirar bé les dades sociològiques, com l’estudi abans referit. En aquest tema la gent va per davant dels polítics, com en tants d’altres afers. A més, els primers interessats a repatriar els delinqüents estrangers (multireincidents o no) són la immensa majoria de persones estrangeres que viuen a Catalunya i compleixen rigorosament amb les seves obligacions ciutadanes. De fet, això ja passa a altres països, on els residents d’origen migrant són particularment contundents a l’hora d’exigir la repatriació dels estrangers que cometen delictes. És molt més fàcil criminalitzar tota una comunitat, per exemple per part de l’extrema dreta, si alguns dels seus membres comenten delictes amb absoluta impunitat. Per tant, no només tindrem un país més segur, i amb això ja n’hi hauria prou, sinó que desarmarem alguns discursos extremistes, racistes o populistes.