"Si l'home imprescindible pogués tornar una setmana després de morir, no trobaria ni un càrrec de porter."
Bertolt Brecht
Amb prou feines se n'havia anat el dictador i encara no teníem Constitució quan Hollywood va decidir fer-nos una mica més de por amb el reclam d'un nou sistema tecnològic. Tots vam anar a veure Montaña rusa més per l'anomenat sensurround, que feia vibrar les butaques per fer-te sentir com si tu mateix estiguessis assegut en l'endimoniada atracció en la qual algú podia haver posat una bomba per fer-te descarrilar i engegar-te a fer punyetes, que per l'argument perfectament prescindible de la cinta. No us provoca tendresa pensar fins a quin punt érem ingenus i també ho eren els avenços tecnològics? Perquè allò no anava gaire fi —potser és que ho vaig provar en un cinema de províncies—, no arribava ni a sotragueig, més aviat semblava un soroll tan estrepitós que ho feia vibrar tot. Per a nosaltres llavors era la realitat virtual en el seu súmmum.
Més o menys així m'imagino el que ens espera a partir de dilluns que ve. Pujades, baixades, revolts salvats per la força centrípeta i vibracions, moltes vibracions, acompanyades de molt soroll. Els que pensaven que el dia 10 de juny tornaria la calma, gosaria dir que estaven equivocats. En aquests últims dies hem sentit dos avisos a navegants, llegeixin-se amenaces poc velades, dirigides a un president del govern espanyol que va en la primera de les vagonetes de l'endimoniat trasto anomenat governabilitat. El primer el va llançar Toni Comín des de Brussel·les, advertint els socialistes que si no sacrifiquen Illa per donar suport a la investidura de Puigdemont, el seu líder serà el sacrificat. Em diuen que aquest avís va ser transmès des de Junts puntualment al secretari general del PSOE, Santos Cerdán. El segon el va enviar el pobre Feijóo dilluns contestant a una pregunta sobre el rum-rum que circula pel Madrid que sap i que parla de la possibilitat d'una moció de censura. No la va negar. Va fer una mica el gallec per deixar clar que no la desestima si es donen "les condicions". Les condicions consisteixen a aconseguir un suport important en les europees i que Junts la voti sense demanar res a canvi, només pel plaer d'enviar a pastar fang Sánchez si no deixa governar Puigdemont.
Les cartes, que fins ara bussejaven subterrànies en cenacles i murmuris, són sobre la taula. El relat socialista les converteix en absurdes. Presenten Feijóo com un pobre desgraciat que ha anat pidolant a Junts que el salvi quan, amb tota probabilitat, ningú ha pidolat res i tot discorre amb altres formes. Ho presenten com a impossible perquè afirmen que Junts mai no podria pactar amb Vox. A la Moncloa diuen que no hi donen cap credibilitat, però el corresponsal que l'habita ha inclòs a la seva nova carta la qüestió: "Fins i tot, com vam saber ahir, mirar de forçar la meva sortida de la presidència del govern espanyol amb una moció de censura mitjançant una aliança contra natura". Perquè, com tots sabem, aquesta aliança és contra natura ja que la naturalesa de les aliances és que es facin només al seu gust.
Ningú no parla sotto voce d'un pacte. Seria més una cosa semblant al que va fer el mateix PSOE a Pamplona, o sigui, coincidir en el vot amb Bildu sense donar ni demanar res a canvi. A la Moncloa fan com que no s'ho creuen, però em diuen que a Catalunya els seus estan començant a veure les orelles al llop, perquè saben que, en cas de salvar-se, el seu líder se salvaria. La muntanya russa puja o baixa? No oblideu que al primer vagó hi va l'amo del botó nuclear que activa les eleccions generals i que això es mou i vibra molt, a veure si se li'n va el dit.
Més o menys així m'imagino el que ens espera a partir de dilluns que ve: pujades, baixades, revolts salvats per la força centrípeta i vibracions, moltes vibracions, acompanyades de molt soroll
El viatge començarà el mateix dia 10 amb la formació de la Mesa del Parlament. Els sotracs apunten que tindrà una presidència independentista, d'ERC, i que d'aquesta manera el botó de la investidura deixarà d'estar en mans d'Illa, és a dir de Sánchez, de manera que hi ha la possibilitat que sigui Puigdemont el primer a provar sort. La provaria i en persona. Una altra pujada i una altra baixada, l'estómac no troba el seu lloc. Perquè en el següent revolt hi ha els jutges, com que no està publicada la llei, al Tribunal Suprem no han deliberat encara sobre què fer amb l'ordre de detenció, però tan aviat com entri en vigor ho faran. Recordeu que dins d'un parlament no es pot detenir ningú. Aquests descensos són vertiginosos, agafeu-vos fort. En un altre vagó viatgen els que poden fer detonar la repetició electoral a Catalunya, tampoc perden de vista el botó, tot i els inconvenients que té.
I al vagó de cua viatja un jutge que ha decidit tocar els nassos, ja que a ell els hi toquen de ple. No és un bon pla mai tocar-li ni els pebrots ni res a un instructor, sobretot si ets l'investigat, perquè tenen massa poder. A Peinado s'hi han escarrassat: que si és mig tanoca, que si la seva filla és del PP, que si és del quart torn i no va aprovar a la primera, que si prevarica, que si té cua i banyes... En resposta a tot aquest desplegament, Peinado ha pres dues decisions: una, citar a la fi la dona del president del govern espanyol a declarar com a investigada, cosa que era obvi que faria; i una altra, citar els testimonis que se li escapen un diumenge que està de guàrdia. Com vol sentir els testimonis abans d'interrogar, cita Begoña Gómez al juliol, però li ho anuncia ara, cinc dies abans de les eleccions europees. Va, una altra baixadeta, agafeu-vos. Això, sens dubte, és mala llet, però ningú no ho pot impedir al jutge ni ha incorregut en cap falta processal. No hi ha dubte que estirarà el fil, sobretot ara que segons diuen té alguna coseta entre la documentació intervinguda a l'entrada i escorcoll al Consell Superior d'Esports i que compta, a més, amb el suport de l'Audiència Provincial.
El sensurround al màxim, ho diu fins i tot l'amant espòs de Begoña: "Queden uns dies de soroll abans de les eleccions i uns quants més abans de l'estiu". Ja veuen que no us enganyo. El que posarem en guaret, perquè no depèn d'ell, és el final de la carta: "Però també queden més de tres anys de govern, de progrés i d'avenços". Sense els vots catalans, no. Fi del viatge.