Muriel Casals Couturier va néixer el 1945 a Avinyó, l’antiga ciutat papal de la Corona d'Aragó, quan feia poc temps que la Provença havia estat alliberada de l’ocupació alemanya. Filla d’un exiliat d’Acció Catalana i d’una mestra de Saint-Etiève, un poble situat a la frontera entre França i Occitània, Casals representava l’últim vestigi d’un republicanisme de guà blanc, cosmopolita i exquisit, que no va gosar portar mai la defensa de la llibertat de Catalunya més enllà del bon humor, l’educació i l’elegància.

Molts dels elogis que ha rebut no es poden entendre sense la protecció que la seva educació familiar li va oferir davant de l’iberisme resclosit promogut pels borbons i pel franquisme. Casals va viure els temps en els quals l’occità encara se sentia als carrers d’Avinyó i de Montpeller i parlant en català t'hi feies entendre. El seu pare era un catòlic culte i heterodox que havia tractat el Grup de la Mirada; és a dir que coneixia escriptors com Joan Oliver, Francesc Trabal o Armand Obiols, l’amant-editor de Mercè Rodoreda. Tot i que va tornar a Sabadell a finals de 1945 amb la família, mai no va trencar amb Avinyó, on ell i la seva senyora hi van deixar relacions fortes.

Detingut, el seu pare va dir que era un 'blanco-separatista' i va rebre una bona nata

Sabadell és una ciutat particular. Va fer la revolució industrial amb la immigració de la Corona d’Aragó i la catalanitat hi està més ben representada que a Girona. Quan el pare de Casals va tornar amb la família, l’alcalde era Marcet i Coll, un falangista que parlava l’idioma del país en alguns actes oficials i es queixava a Franco de la discriminació de Catalunya. Això no va impedir -esclar- que la policia el detingués. A la comissaria li van dir que se l'acusava de "rojo separatista" i ell, amb l’humor dels escriptors que he esmentat, un humor impertinent, corrosiu i gratuït, va respondre: “No señores. Yo soy blanco-separatista”. Com és lògic, li van clavar una bona nata.

- Es lo mismo, idiota –va afegir un dels policies.

Amb aquesta història a la motxilla, no cal que Francesc de Carreras ens faci saber que el 1981 Muriel Casals ja era independentista en la intimitat. El fundador de Ciutadans ha escrit que si Catalunya tingués més senyores amb el seu tarannà el país aniria per més bon camí. Arran de la seva mort, molta gent ha volgut contraposar la solidesa de les seves conviccions amb les seves formes afables i suaus. Artur Mas ha dit que era “la millor de tots nosaltres”. S’ha dit que Casals era la dama i el somriure del procés. La pregunta que ningú no ha respost és per què una senyora tan elegant i plena de seny va trigar tants anys a sortir de l’armari.

Com ha escrit Salvador Cardús, la trajectòria de Casals encarna una evolució política que han fet molts catalans nascuts a mitjans del segle XX. El 2010, quan el president Montilla va intentar monopolitzar la manifestació contra la sentència de l’Estatut, l’aleshores presidenta d’Òmnium no s’hi va pas oposar. Només la revolta dels treballadors de l'entitat i la pressió de David Madí, que havia pactat amb ERC una pancarta que deia Som una nació, nosaltres decidim, va impedir que Montilla se sortís amb la seva.

En aquell episodi, que va descol.locar tanta gent, Casals només va cedir quan va veure que perdia el control de l’entitat. De fet, durant la campanya que es va fer abans de la resolució, es queixava que els conferenciants ja donessin per fet que la sentència de l’Estatut seria negativa. La necessitat de quedar bé amb tothom, i la capacitat de percebre només els problemes que es veia amb cor de gestionar, també formaven part del caràcter de la diputada. Qualsevol que tingui avis de l’Eixample pot entendre què vull dir. Molts dels elogis que aquests dies ha rebut Casals sobre la seva empatia i la seva exquisita educació eren l’expressió dels traumes que, en el fons, la van fer inofensiva fins i tot quan no va tenir res a perdre.

La connexió amb la Catalunya d'abans de la guerra li donava un carisma refrescant

L'activista de Junts pel Sí va ser una dona de la seva època. El fet d’estar connectada amb la Catalunya dels anys 30, en un país tan divorciat del seu passat, ajudava a donar-li un carisma refrescant, de naturalitat i de misteri.  El seu pare li va ensenyar a dir "Visca Catalunya" a les postals escrivint “Visca València i la seva germana” perquè passessin la censura. A partir dels anys 50, el nacionalisme català va esdevenir una força incòmode, cada cop més insignificant en la lluita antifranquista. La repressió del règim, sumada a l'impacte del nazisme i a les onades migratòries, va fer que la identitat catalana tendís a vehicular-se a través del comunisme, que tenia suport internacional i no crispava les esquerres espanyoles.

Casals va educar-se en aquest caldo de cultiu. Ella mateixa reconeixia que era molt materialista i, quan veus la societat a través de les condicions materials, les contradiccions de la vida interior i les injustícies que no es poden tocar es tornen molt més suportables. Abans de la guerra el seu pare havia sigut advocat de la patronal de Sabadell i això devia decantar-la cap a la història econòmica. Llicenciada el 1969, a la Universitat va fer la tesi amb l’historiador Jordi Nadal i va descobrir Schumpeter i Pierre Vilar. També es va  subscriure a una revista de pensament personalista, Économie et humanisme, influïda per les publicacions franceses que llegien els seus pares. Tot plegat, la va protegir de les empanades mentals de Solé Tura, que tant van triomfar entre les esquerres.

En aquella època s’afilia al PSUC, partit que va obrir moltes portes a molta gent un cop aprovada la Constitució espanyola. Doctorada el 1981, durant els primers 25 anys de democràcia Casals farà carrera acadèmica a la facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma, de la qual arribarà a ser professora emèrita i vicerectora de Relacions Internacionals i Cooperació. En l’ambit polític formarà part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals durant el llançament de TV3 i contribuirà al naixement d’Iniciativa, quan el PSUC s’enfonsi desgastat per les contradiccions internes i l’ensorrament de l’URSS.

Allunyada ja d’Iniciativa, el 2008 va entrar a la junta d’Òmnium i 2010 es va convertir en la primera dona que presidia l'entitat. Després de fer un tàndem molt celebrat amb Carme Forcadell va ser escollida diputada per Junts pel Sí, en les eleccions del passat 27-S. Durant les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP va sonar per substituir Artur Mas a la presidència de la Generalitat. Finalment va ser escollida per presidir la comissió del Procés Constituent, però la mateixa setmana va ser atropellada per una bicicleta quan creuava la cruïlla d'Urgell/Provença. Tot i la gravetat de les ferides que es va fer, d'entrada els metges van pensar que es recuperaria. Pocs dies després, però, va morir com a conseqüència d'una hemorragia cerebral.

Muriel Casals era una de les últimes representants d'un republicanisme intel·lectual i exquisit que va fer dir a Francesc Pujols que la veritat no necessita màrtirs. Ben aviat es veurà si amb aquesta actitud tan elegant i intel·ligent n'hi ha prou per separar Catalunya d'Espanya.

 

Fotos: Sergi Alcàzar