La carta de Lluís Llach a la ciutadania, feta des de la presidència de l’ANC, és un necessari i contundent crit d’alerta. Per bé que l’objectiu primordial és el de cridar a la mobilització de la Diada entesa com un poderós instrument en favor de la lluita nacional  —“tenen por quan els independentistes sortim al carrer”—, la carta també posa damunt la taula els riscos més seriosos que pateix la nostra nació: la progressiva minorització de la llengua catalana; l’empitjorament del nivell escolar; el caos en infraestructures; la manca de recursos que retalla serveis socials; el deteriorament del medi ambient; l’espoli fiscal, que "fa impossible la viabilitat estructural i econòmica i empobreix l'horitzó del nostre futur"; i, com a colofó, la consolidació d’una “toga nostra” que utilitza els instruments judicials per a la repressió política.

En definitiva, una davallada global en el termòmetre de la salut de la nació catalana, més empobrida, més controlada i més represaliada. Com diu Llach, “Espanya està fent molt més alta la paret que hem de saltar”, i aquesta paret la construeix en el moment de més divisió del moviment independentista. Al capdavall, res que no sigui esperable: primer la repressió brutal, després la fragmentació de les nostres forces i finalment l’ocupació dels centres de poder, per donar l’estocada final. És un procés de colonització cultural, política i social que hem aconseguit aturar durant tres segles, però que es mostra amb renovada fúria.

Aquest és el moment en què es troba la nostra nació, a les portes d’una nova Diada. Tot i que Llach anima a recordar els “formidables Onzes de Setembre en què milions de catalans han omplert els carrers amb el nostre clam”, el fet és que el desencís ha fet forat i la nostra capacitat de reacció està més baixa del que estava abans de la gran manifestació del 2012, tot i que els darrers mesos sembla viure un cert repunt. I no només per la divisió caïnita entre independentistes, o per la fugida d’una part del moviment cap a posicions de possibilisme autonomista, sinó també perquè l’estat ha aprofitat la repressió per enfortir-se a Catalunya. No cal dir que la presidència en mans de Salvador Illa n'és el símptoma més evident, com ho és l’objectiu d’espanyolització que s’ha marcat, i el Govern que ha creat per aconseguir-ho, plegat de personatges sorgits de l’espanyolisme més militant. Però aquest és el fet i amb ell afrontem aquesta Diada: l’home que va liderar el relat de la repressió a Catalunya ha esdevingut, set anys després, el president de la mateixa nació que vol controlada, dominada i espanyolitzada. En conseqüència, Illa és l’èxit més notable d’Espanya i la nostra derrota més evident. En realitat, és la culminació exitosa del 155: primer varen assumir el control de les nostres institucions via judicial, i després ho han fet via electoral, verbigràcia de les nostres misèries i del seu poder.

Estem en un moment baix, cal picar molta pedra de nou, recuperar confiances i aliances, treballar el territori, reforçar les entitats i les organitzacions i, en definitiva, tornar a liderar un relat independentista creïble i il·lusionant

Aquesta Diada, doncs, se celebrarà sota una presidència hostil als nostres drets nacionals, amb una part de l’independentisme que formalment ha abandonat el moviment, i amb les nostres forces migrades. És en aquest context de davallada, on celebrarem la nostra Diada Nacional, ben allunyada de l’eufòria lluminosa de les Diades que varen desembocar en el Primer d’Octubre. I, com sempre, tots els poders mediàtics de l’Estat —incloent els catalans adequadament servils a Espanya—, subratllaran que ja no som tants, que l’independentisme baixa, que bla, bla, bla...

I, tanmateix, tot manllevant el poeta, “la remor persisteix”. És evident que estem en un moment baix, que cal picar molta pedra de nou, recuperar confiances i aliances, treballar el territori, reforçar les entitats i les organitzacions i, en definitiva, tornar a liderar un relat independentista creïble i il·lusionant. Però no tindrem altre remei si volem salvar la nostra nació, en risc seriós de perdre la seva identitat. No estem com el 2008, estem pitjor, i n’hem de prendre consciència. Al capdavall, és per això pel que molts som independentistes: perquè creiem que només la independència salvarà la nació de la seva desaparició. I no ho oblidem mai: aquest és el seu objectiu i fa tres cents que treballen per aconseguir-lo.

Bona Diada Nacional.