Ningú no s’hauria de posar les mans al cap perquè Salvador Illa, exercint el càrrec de president de la Generalitat, decidís anar a Madrid per celebrar la festa nacional d’Espanya —el 12 d’octubre— i el dia de la Constitució, també espanyola —el 6 de desembre—, o a Santander —el 13 de desembre— per assistir a la conferència de presidents autonòmics com un president autonòmic més qualsevol. És la plasmació de la política de recosir Catalunya amb Espanya que va dir que faria si accedia al lloc i que ara no fa més que posar en pràctica.   

I recosir Catalunya amb Espanya és clar què vol dir: espanyolitzar Catalunya, fer de Catalunya una autonomia espanyola més, desnacionalitzar, en una paraula, Catalunya. És per això que ha posat la bandera espanyola al Palau de la Generalitat —a l’interior, perquè a l’exterior sempre hi ha sigut—, ha parlat en castellà al Parlament, no ha parat de veure’s amb el rei espanyol, ha normalitzat la cúpula dels jutges assistint a la inauguració de l’any judicial a Catalunya, ha promogut l’oli de Jaén, ha incorporat la policia espanyola i la Guàrdia Civil al 112, ha escollit Josep Borrell com a nou president del Centre d'Informació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) i ha participat en tots els fòrums de relació multilateral amb el govern espanyol i la resta d’institucions de l’Estat.

És per això mateix que no va anar a l’acte d’homenatge a les víctimes en el setè aniversari dels atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i Cambrils, no va ser present a la Nit de Santa Llúcia, no va assistir a la commemoració dels 125 anys del Barça o, dintre la ronda de contactes que va mantenir amb els expresidents catalans que l’havien precedit en el càrrec, no es va veure amb Carles Puigdemont aprofitant el viatge que va fer a Brussel·les. La llista d’actuacions del 133è president de la Generalitat en els més de quatre mesos que fa que és al pont de comandament no pretén ser exhaustiva i de segur que amb el pas del temps es podrà anar ampliant. No es tracta, en tot cas, d’actuacions improvisades o decidides sobre la marxa, sinó de moviments perfectament planificats i sincronitzats per tal d’aconseguir l’objectiu fixat de desnacionalitzar Catalunya.

No es tracta d’actuacions improvisades o decidides sobre la marxa, sinó de moviments perfectament planificats i sincronitzats per tal d’aconseguir l’objectiu fixat de desnacionalitzar Catalunya

Tot el seu mandat està enfocat en aquesta direcció i ningú no es pot sentir ni sorprès ni estafat, perquè exactament això és el que sempre havia dit que faria, convertir Catalunya en una autonomia lleial a Espanya com qualsevol altra. Salvador Illa no enganya ningú i si algú ara es lamenta o es fa l’ofès perquè passa això, s’haurà d’interrogar per què li va permetre, per activa o per passiva, arribar fins a la presidència de la Generalitat. Encara que sigui massa tard per a lamentacions i probablement ja no serveixin de res, sobretot ERC, però també JxCat, hauran de fer examen de consciència. Els d’Oriol Junqueras per haver-lo elegit directament amb els seus escons al Parlament i tant els d’Oriol Junqueras com els de Carles Puigdemont per haver defraudat tants antics votants que es van estimar més no tornar-los a fer confiança i els van impedir reeditar la majoria que havien tingut les formacions catalanistes a les eleccions catalanes del 1984 al 2021.

El capteniment del 133è president de la Generalitat és el propi de qui no creu que Catalunya és una nació i, per tant, no cal promoure i enaltir els elements propis que la diferencien de la resta de simples autonomies espanyoles. I no ho creu perquè ell és el líder d’un PSC que fa temps que va renunciar a la seva tradició catalanista i que, tot i conservar el nom, es va quedar només amb l’essència del PSOE. El canvi d’etapa que preconitza l’exministre de Sanitat no persegueix, doncs, tan sols girar full de les últimes presidències que suposadament han estat en mans independentistes —Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès—, sinó que de fet és una esmena a la totalitat de la política de nacionalització de Catalunya empresa per Jordi Pujol després de la dictadura franquista i una transició democràtica que llavors tots qualificaven de modèlica —partits catalans inclosos— i que ara s’ha vist que va ser una gran presa de pèl tant per a la democràcia com per a Catalunya.

El canvi d’etapa que preconitza l’exministre de Sanitat és una esmena a la totalitat de la política de nacionalització de Catalunya empresa per Jordi Pujol

En aquells primers anys de l’autonomia recuperada una de les principals preocupacions de Jordi Pujol era afermar la consciència de nació catalana allà on mai no havia desaparegut i fer-la arribar allà on mai no havia estat present. Ell i la força política que liderava, CiU, es van fer farts de treballar amb més encert o menys en aquesta direcció, fins i tot amb documents amb instruccions escrites sobre com procedir en cada cas, que quan queien en mans de mitjans de comunicació espanyols eren aprofitats —la pràctica és a bastament coneguda— per buscar-li les pessigolles i intentar desprestigiar-lo, a ell i el moviment nacionalista català. Ara queda lluny i molta gent ho desconeix, però va ser així com aquell incipient catalanisme polític provinent del llegat d’Enric Prat de la Riba va fer mans i mànigues per passar de l’autonomia a l’autogovern, i mal que bé se’n va sortir, encara que tot plegat fos ben poca cosa —el peix al cove i quatre engrunes més— i massa sovint quedés reduït al terreny del simbolisme.

El sentit institucional de la presidència de la Generalitat com a legítima dipositària de l’herència d’una nació mil·lenària va quedar, tanmateix, políticament ben establert i ningú no el va posar en qüestió. Ni els anteriors presidents que havia tingut el PSC, ni per descomptat Pasqual Maragall ni tampoc José Montilla, no van esmenar mai la plana en aquest sentit ni van dur a terme cap actuació que pogués representar la més mínima desnacionalització de Catalunya. Al contrari, van mantenir viu l’esperit, entre altres raons perquè ells, tot i que fos des de camins diferents, sí que procedien de la tradició catalanista del PSC. Una tradició que va deixar escapar el 2013, quan, amb el procés sobiranista en marxa i sent el primer secretari Pere Navarro, va apostar per l’ànima espanyola i va enterrar definitivament la catalanista. I són les regnes d’aquest PSC les que Salvador Illa agafa com a secretari d’organització el 2016 i com a primer secretari el 2021.

Per això ara es troba desnacionalitzant allò que Jordi Pujol va nacionalitzar. I tant és que l’actual inquilí del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona reivindiqui l’obra de govern del seu predecessor, perquè una cosa és admirar la gestió d’unes polítiques de caràcter centrista i l’altra desaprovar l’acció política en clau nacional catalana. Ara bé, si el també exalcalde de la Roca del Vallès pot posar en pràctica la seva política de desnacionalització de Catalunya sense gaires dificultats és perquè precisament els qui ara tant es queixen, JxCat i ERC, aquests últims set anys, del 2017 al 2024, li han aplanat el camí, perquè són ells els qui han permès que el país perdés en quatre dies el gruix nacional que tant li havia costat recuperar. Encara més, en realitat va ser Artur Mas qui, amb les seves retallades draconianes en especial en dos puntals de la societat com la sanitat i l’ensenyament, va començar a aprimar la nació.