És ben curiós com lo calendari escolar i de treball mos ve marcat, en bona part, per una religió amb què molta gent no combrega. Començant pel naixement de Jesús a Nadal, i acabant per la seua resurrecció, a Pasqua, los dies festius i laborables a l'Estat i al nostre país són un repàs a la vida i miracles d'una figura històrica considerada, per alguns, com a Fill de Déu. Lo seu llegat és gestionat en exclusiva per l'autoproclamat i únic interlocutor vàlid: l'Església catòlica.
Així, lo gruix de la població va passant per la mort del Messies —a Setmana Santa—, per la preparació a la seua crucifixió —la Quaresma— o per la commemoració de la baixada de l'Esperit Sant —la Pentecosta—, sense saber ben bé què vol dir cada festivitat però fent festa i sense comprendre del tot la litúrgia però celebrant-la.
Entremig o dins d'estes dates assenyalades en roig, també hi anem trobant altres costums més coneguts de caràcter popular i lúdic, com la Mona (lo dilluns després de Pasqua) o el Dijous Jarder, que marca l'inici del cicle de Carnaval —que dura uns 7 dies— i que és just la setmana abans del Dimecres de Cendra, efemèride que marca el primer dia de Quaresma i l'últim de l'esmentat Carnaval.
I totes estes festivitats són mòbils, és a dir que mai cauen en lo mateix dia perquè són definides pel calendari lunar: la punta del compàs és la primera lluna plena de primavera —que determina tot l'any— i a partir d'aquí es compten 40 dies enrere (Quaresma) i cinquanta endavant (Pentecosta) i després anar fent. Sobre el nostre principal satèl·lit orbita tot lo calendari. Bonica paradoxa d'una societat que alguns voldrien adjudicar-se com a pròpia (catòlica) i que pivota al voltant dels astres. Copèrnic i Galileu deuen somriure des del cel que van ajudar a descobrir.
En la celebració del Nadal hi ha més de tradició que de creença. Sembla mentida com una religió en concret influïx tant en lo calendari d'un país majoritàriament laic i com tothom acaba celebrant unes festes que desconeix o no compartix
També en la celebració del Nadal hi ha més de tradició que de creença. Això no obstant, a les estadístiques, lo fet d'organitzar l'agenda del curs al voltant de la vida de Jesucrist —o el simple fet d'estar batejat— se sol comptabilitzar al sac de la població creient. Així, segons l'últim estudi fet per la Generalitat l'any 2020, lo 62,3% dels catalans s'identifiquen com a cristians, dels quals lo 53,0% serien catòlics. Costa de creure, però, que esta xifra siga totalment real, d'acord amb la buidor dels temples a la missa de cada diumenge.
Lo mateix estudi també diu que un 19% es considera ateu i un altre 8% agnòstic i, en paral·lel, lo Centre Estudis d’Opinió afirma que només per a un 9,5% de catalans la fe és important en les seues vides. L'anacronisme d'alguns dels seus hàbits, los escàndols vinculats a la pederàstia i el celibat, l'actual reticència als absolutismes, la incoherència d'un missatge d'humilitat amb la riquesa de la institució o l'antiga complicitat amb lo franquisme ajudarien a entendre, entre d'altres, estes xifres que cada cop més van a la baixa.
Lo seguiment dels mandats de l'Església decau entre la societat, la qual cosa no vol dir que no hi haja cristians de base exemplars. Lo Nadal s'afona, si més no en la seua concepció primigènia de missatge de pau i senzillesa. Una altra cosa seran les compres, los llumets i els àpats, poc vinculats a la festivitat original bimil·lenària i a l'austeritat d'un pessebre ple de palla i mig a la intempèrie.
La fe és legítima i respectable; tanmateix, hauria de formar part de la vida íntima i privada, no pas de la pública i col·lectiva, i l'estament eclesiàstic convindria que no fos considerat un dels poders fàctics, al costat del polític, legislatiu o judicial. Lo dret a fer vacances no caldria que anés forçosament vinculat a uns fets bíblics que no abracen la idiosincràsia de tota la societat catalana i seria desitjable viure en un estat aconfessional que navegués més cap a l'ecumenisme més ampli.
Sembla mentida com una religió en concret influïx tant en lo calendari d'un país majoritàriament laic i com tothom acaba celebrant unes festes que desconeix o no compartix. En tot cas, benvinguts siguen los dies de descans i retrobament amb les persones estimades. Simplement, constatar que potser no seria necessari passar per l'altar o per Betlem per a celebrar l'amor i la família. I que malgrat alguns privilegiats los hi cogue, ningú no es pot apropiar de la nostra manera de cantar i de sentir perquè, diguen lo que diguen, e pur si muove.