Entre nadales, neules i torrons, celebrem cada any el naixement de Jesús. No acabem de donar-hi un sentit religiós, però, en canvi, i per gran alegria de tots, li saben donar un sentit del tot entranyable. Ens reunim amb la família, els cunyats ens han de suportar estoicament, bevem i mengem sense mesura, i ens aturem per celebrar litúrgicament el canvi d’any. La festa pagana del solstici d’hivern, encara que no ho explicitem gaire, és del tot ancestral. Celebrem que per fi el dia s’anirà allargant amb la promesa que la llum acabi sent la protagonista de la nostra vida, tot i que saben que l’hivern acabarà sempre tornant. I amb l’hivern de nou Nadal.

Té una certa lògica que l’arribada de Déu, en forma del seu fill, és a dir de la part humanitzable de la transcendència, triï el canvi de cicle de la llum i neixi ara. Molts es pensen que és la festa grossa dels cristians, i tenen part de raó. És la més bonica de celebrar. Fomenta el bon humor i la pau. Les capes de cultura occidentals han anat afegint novetats al pessebre en forma de Santa Klaus o el més cursi Papa Noel. Opino que la verdadera festa de nens al nostre entorn és la de reis, i entenc perfectament que qui no tingui reis, aprofiti qualsevol altre personatge per fer que els nens gaudeixin de la màgia dels regals i de l’alegria compartida en família i amb amics. I el que ens toca com a civilització és alhora assimilar les festes de fora i compartir les nostres amb tothom. Si es tracta de festes, sumem el que calgui.

És el que tenim. És el que celebrem. Un Nadal de joia compartida, de festa, d’alegria, de celebracions inacabables

Només pel bon rollu que dona el Nadal, i l’alegria compartida que genera, ja quedaria justificat que Déu tries aquestes festes per fer-se home. Però amb això no estem contestant a la pregunta de per què carai es va voler fer home. En general, quan ens acostem al cristianisme, ho fem moguts de petits per la tradició. Els batejos, les bodes, les comunions, els enterraments, algunes misses, són el referent dels nostres propis canvis de cicle. Culturalment, a Occident tenim encarregat a l’Església catòlica o protestant que ens facin de mediadors amb les nostres simbologies transcendents. Algú ho ha de fer. Tot i que ara estem els catòlics en hores baixes, està clar que seguim tenint un cert protagonisme en aquestes qüestions, perquè el laïcisme il·lustrat, fill entre altres de la Revolució Francesa, encara no ha pogut substituir ni amb simbolismes, ni amb respostes vitals, la nostra manera de voler estimar com Crist.

Però fins aquí tampoc hi ha cap indici clar de per què Déu es va voler fer home. Ja us avanço la resposta oficial de l’Església catòlica: és un misteri. Amb això no ens està dient que no ens ho preguntem més, tot el contrari. L’Església ens diu que ens ho preguntem sempre. I que anem preparant respostes. Tot apunta que no hi haurà formulari final, tot i que això del judici final està molt present en la nostra cultura. Sembla que el que ens determinarà és el que hem anat fent al món. Aquí ja tenim una primera pista. Si la cosa va de què fem amb la nostra vida, el mínim que podia fer Déu és posar-nos un exemple. Perquè amb un exemple ja no tenim molta més excusa. Però si ens creiem una mica l’antic testament i la gran quantitat d’homes bons a totes les cultures que tenim al nostre abast des de temps immemorials i que sorgeixen cada dia, amb això sembla que no en tenim prou. Potser per això acaba enviant l’exemple dels exemples: el Déu fet home. I tan fet home que comença sent un nen i acaba ben mort. Això de la resurrecció ens costa una mica més d’entendre i de celebrar. Sempre fa por això de morir, no hi podem fer res com a homes. Però això de néixer, ens fa molta més gràcia. Fins i tot diria que ens costa poc d’entendre, i agraïm molt el gest de Déu. Que ens enviï el fill, és un gest teològic que molts podrien entendre. Si realment som el que sembla, és a dir éssers intel·ligents creats d’un no res creatiu, agraïm amb alegria que el creador del no-res, ens envií algun signe palpable que ens estima. Però massa sovint ens sentim poc estimats. Som així d’egoistes. Això d’estimar sembla que pesa més en un sentit que en l’altre. Així que tornem a la pregunta. És el que tenim. És el que celebrem. Un Nadal de joia compartida, de festa, d’alegria, de celebracions inacabables. Festegem i descansem. Ja tindrem tot l’any per anar buscant-li sentit amb la nostra vida a la pregunta. I com el sol, anirem guanyant claredat i gaudint el meravellós cicle de la vida, on potser un dels misteris és saber que tot torna sempre a començar.