Cada Nadal, més enllà de soroll, regals i tiberis, o potser contra tot això, la interpel·lació que ens arriba quan ens mantenim un segon en silenci, és la mateixa: Com es pot ser alhora bona cristiana i liberal? Com es compadeixen el conservadorisme i l'amor misericordiós de Déu? I per intentar anar centrant el tema, de quina manera casen la justícia social i les fronteres que posen impediments a qui, fins i tot arriscant la vida, intenta saltar-les?

Fa gairebé vint anys es va produir un d'aquests incidents que marquen una generació i que, tot i així, ja gairebé l'hem oblidat, si no fos perquè algú l'ha tornat a l'actualitat plasmat en un llibre. Juan Manuel Pardellas ho descriu amb ploma periodística i propera a les pàgines de "En aquest gran mar": 53 joves es van embarcar la nit de Nadal de 2005 a Cap Verd, en una embarcació que no complia les condicions de seguretat mínimes per a la navegació, amb la promesa del seu capità que, previ pagament de 1.000 euros per cap, aconseguirien arribar a les costes canàries abans que acabés l'any. Però no va ser així: diversos mesos després, el vaixell a la deriva va embarrancar a les costes de les illes Barbados amb només 11 cossos momificats a bord; la connexió entre aquells 53 i aquests 11 la duu a terme Pardellas en la seva investigació de gairebé vint anys, que conclou a les pàgines del seu llibre. Però en el fons, és igual on van anar a parar aquells infortunats: van pagar amb els seus diners i amb la seva vida un somni que només podia ser el de prosperar, i la terra que, com a Maria i Josep a Betlem, els hauria d'haver acollit, no ho va fer, encara que ni tan sols va tenir l'oportunitat de negar-se, perquè van acabar la seva vida en aquest cementiri vergonyós que és, ja per a tants, el mar.

Continuarem vivint la contradicció mentre diem unes pregàries pels desfavorits

Sens dubte hi ha raons de seguretat (Marlaska), normativitat europea (Von der Leyen), discurs polític (qualsevol dels partits que argumenten la conveniència de denegar l'entrada als qui no trobaran aquí el somni que buscaven, ja que gairebé no hi ha somnis per a ningú), que en el marc de la racionalitat només poden ser compartides: ni cabem tots al mateix lloc, ni es pot sostenir un sistema on el desequilibri entre països és tan gran com per propiciar aquestes onades migratòries massives. Però i l'amor al proïsme? I l'ajuda mútua? I la caritat cristiana? Per a l'ateu és tot més fàcil, perquè en un món sense Déu, la moral és làbil, relativa, tan flexible com la consciència, que som capaços de dormir amb raons que no ho són. Però davant el mandat de Jesús de Nazareth, que emergeix des del mateix miserable pessebre en el qual va acceptar venir al món per redimir la nostra supèrbia, avarícia i mandra, això ja no és tan fàcil. "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat"

Continuarem vivint la contradicció, continuarem exacerbant la festa, saturant l'armari i encebant l'estómac mentre diem unes pregàries pels desfavorits, per a qui cada dia és aquella nit de Nadal eterna en què dos van picar a cent portes i cap no es va obrir.