En aquestes dates es juga més que la resta de l’any. La confluència de sortejos tan populars com la Loteria de Nadal, la del Niño i la Grossa fa que es disparin les quantitats que es gasten en jocs d’atzar, amb el seu punt més alt en el sorteig que va tenir lloc ahir a Madrid. Aquí s'hi van jugar uns 400 milions d’euros, que toca a una mica més de 50 € per habitant, una xifra de les més baixes de tot l’Estat, on la mitjana és d’uns 72 € per persona, amb tres comunitats (Castella i Lleó, La Rioja i Astúries) que sobrepassen els 100.
Exceptuant el ganxo històric del Gordo —que atrau molta gent que la resta de l’any no s’hi gasta ni un ral—, diria que el joc, en general, és cosa de minories a la societat catalana i, probablement, a tot arreu. Això de posar diners (també es podria parlar d’invertir a molt risc) amb uns retorns que no depenen de l’esforç ni de l’habilitat de les persones, sinó de l’atzar, no sembla gaire bon negoci. El retorn del "Gordo" a Catalunya sembla que ha estat de 60 milions d’euros en premis majors, de manera que vostès mateixos facin el càlcul del rendiment dels 400. Dit això, vull deixar clar els meus respectes i la meva comprensió per aquells que juguen puntualment en espera que caigui el seu número de la sort.
Per fer-nos una idea de l’abast del joc a Catalunya, serveixi de referència la recaptació que té la Generalitat per aquest concepte. El joc legal s’entén, és clar, del bingo, dels casinos, de les màquines recreatives i d’atzar, de rifes, etc. Aquests jocs estan regulats i subjectes a impostos segons un sistema que depèn dels ingressos bruts (la diferència entre els diners jugats i els diners repartits), els quals es graven amb diferents tipus (del 20 al 55%) en funció de trams, amb el criteri que com més alt el guany, més gran el tipus. La recaptació en el seu millor any va sumar 252 milions d’euros, una xifra respectable en el context dels ingressos propis de la Generalitat. Després de la caiguda per la pandèmia, l’ingrés s’està recuperant (221 milions el 2022, i enguany sembla que serà superior).
En aquest context, deixin-me fer un salt a la política, perquè aquesta dimensió de la nostra societat ha posat sobre la taula, una altra vegada (i no sé quantes en fa), el famós Hard Rock. Es tracta d’un macrocomplex previst a tocar de Port Aventura, dedicat al joc, amb casinos, algun miler de màquines escurabutxaques, macrohotels, macroauditoris, macropiscines, macrocentres comercials i un llarg etcètera, a la manera d’un Las Vegas o un Macau, per citar dos exemples coneguts internacionalment. El projecte forma part de l’anomenat PRT (Parc Recreatiu i Turístic) de Vila-seca - Salou.
El país no té prou mà d’obra interessada a aprofundir en el sector turístic. Ni probablement li convé
Ens trobem que, com en tantes altres coses a la vida, en el món dels negocis i en el món de les persones, la política fa estranys companys de viatge i provoca no poques incongruències amb els idearis, a conseqüència de la necessitat. Doncs el projecte Hard Rock Cafe torna a despuntar a conseqüència de la negociació en curs dels pressupostos de la Generalitat del 2024, una mena de reedició del que ja va passar amb els pressupostos del 2023. Recordem que, en aquella ocasió, un partit d’esquerres, al capdavant del govern de la Generalitat, va pactar els pressupostos a canvi de tirar endavant tres projectes polèmics i contra natura per al partit al Govern, un dels quals era facilitar el Hard Rock Cafe.
Un mínim inventari del que el món dels casinos aporta a la societat —a part dels ingressos en concepte d’impostos— posa en relleu que, a escala personal, els riscos que porta associats són l’addicció (ludopatia), problemes financers (inclosa la ruïna, la no cobertura de necessitats bàsiques), problemes de salut mental (depressió, ansietat), entre altres. En l'àmbit social, en són prou conegudes les conseqüències amb la seguretat i l’ètica.
Que el projecte es promogui a Vila-seca - Salou, amb l’argument de reforçar la plaça turística, és legítim per part dels grups d’interès turístic i del joc, però no socialment i amb perspectiva dels governs, que haurien de vetllar pel bé comú. El país no té prou mà d’obra interessada a aprofundir en el sector turístic. Ni probablement li convé. Un sector, per cert, que a Salou deixa com a rastre un augment espectacular de la població (ja es ratllen els 30.000 habitants, 10.000 dels quals estrangers), però un nivell de renda familiar disponible establement inferior, entre un 28% i un 30%, de la del conjunt de Catalunya.
S’entendria que un projecte ple d’ombres com aquest el proposessin i insistissin fins a aconseguir-ho partits de dretes, sempre més proclius a satisfer inquietuds privades, sota arguments com els tòpics de la creació de llocs de treball i de riquesa. Ara —com en aquest cas—, que sigui un partit d’esquerres qui posi un projecte com el Hard Rock com a condició de negociació política, es fa difícil d’entendre. I que un altre partit d’esquerres accepti el tracte, més aviat sembla una mostra fefaent de tenir el món al revés. El que correspondria seria que aquests partits exigissin o fessin prèviament una anàlisi seriosa, tècnica i en profunditat dels costos i beneficis d’un projecte com aquest.
Encara s'hi és a temps, i si se'n demostra la conveniència, potser en seré el primer defensor. Però no pas abans. O és que hi ha alguna cosa que no sabem a canvi?