Avui examen sorpresa. Va, sense pensar-s'ho gaire, 5 esports que practiqui o que segueixi habitualment. Què, ja? Pregunta: alguns d'ells era la natació sincronitzada? Espero que no perquè si no la meva teoria se'n va a can Pistraus. I, quina és la meva teoria?
La natació sincronitzada és un esport molt minoritari que s'ha fet popular perquè guanya medalles olímpiques. I això agrada molt als Estats perquè els fa sentir-se importants (però ja ho sap, oi? Aquí els que fan nacionalisme amb l'esport són els altres). Per tant, els mitjans de l'Estat que guanya medalles en natació sincronitzada parlen molt d'aquest esport. Però a aquest èxit "nacional" que serveix per fer propaganda del sentiment nacional, cal sumar-hi que és un esport molt visual i agraït de mirar per molta gent perquè seria una barreja entre una gimnàstica rítmica, un ballet i un patinatge sobre gel. Ah, i, a més, el fan a l'aigua i té música.
Però des de fa dos dies els mitjans de comunicació anem plens de natació sincronitzada, quan resulta que ara mateix no hi ha cap competició. Què ha passat? Per què tothom parla de natació sincronitzada? Doncs ha passat que, definitivament, ha triomfat la part no esportiva d'aquest esport, que és la que realment interessa consumir a la gent.
El passat cap de setmana van fer la competició que servia per classificar tres països pels JJOO. I Espanya va quedar cinquena per equips per darrera d'Ucraïna, el Japó i Itàlia. I ara ve el gran tema: l'actual entrenadora d'Ucraïna és... Anna Tarrés!!! Siiiií, l'Anna Tarrés que va ser acomiadada de mala manera de la direcció de l'equip espanyol que tants èxits havia assolit i que des de llavors no ha parat de dir pestes de la federació i d'algunes nadadores. Pestes que han estat amplificades convenientment pels mitjans, que des del primer moment van veure que el tema tenia morbo i donava audiència i que, per tant, s'han dedicat a llençar-hi tota la benzina que han pogut. Benzina que ha inclòs fitxar Tarrés per anar a fer de dolenta en alguns programes d'entreteniment d'aquests que tenen jurat. El combo perfecte.
Glamur, odi, èxit i fracàs, noies maques i joves, l'èpica de l'esforç, venjança, enveja, competitivitat, una dolenta i uns bons que passen a ser la bona i els dolents segons el dia. Una història imbatible. Més morbo impossible. Mai unes nedadores i una entrenadora de natació sincronitzada havien tingut tants micròfons i tantes càmeres pendents d'elles. I no per parlar de natació sicronitzada sinó de misèries humanes. Si acaben fent la pel·lícula, el títol serà "Duel a mort a la piscina".