Les engalta sense manies el conseller d’Interior Joan Ignasi Elena. Natius per als amics. Sense manies i sense complexos. Sobretot quan intueix que algú es vol passar de llest. Per això quan el David Cid (Comuns) es feia seva la iniciativa de prohibir les bales de foam més perilloses de la Brimo dels Mossos, el Natius les hi cantava clares. Amb la seva sornegueria característica, el conseller responia "Seguim. A veure (David) si retireu les bales de goma. Fa 4 anys que esteu al govern de l’Estat i encara les manteniu". El diputat dels Comuns s’havia volgut atribuir el mèrit de la decisió que, prèviament —i generosament—, havia socialitzat en Natius saludant la bona nova: "Els Mossos deixaran d’utilitzar el foam de llarg abast, el més lesiu. Donem compliment així a un mandat del Parlament de Catalunya". Lluny de correspondre a la magnificència del conseller d’Interior, en Cid havia volgut patrimonialitzar la decisió amb un tuit tant oportunista com pompós: "Gràcies, conseller, per complir les demandes d’En Comú Podem". Tuit pompós, pretensiós i trampós. Sobretot trampós. Perquè pretendre que allò que fa el conseller d’Interior d’un govern monocolor passa perquè així ho ha forçat el cinquè grup de la cambra catalana és d’una candidesa exasperant. Exasperant perquè, certament, com apuntava el conseller, Comuns participa de l’Executiu amb més poder de tots. L’espanyol. I allí aquesta mena d’iniciatives ni hi són ni se les espera.
Correspondre a la gentilesa del conseller Elena, quan parlava textualment "d’un mandat del Parlament", amb una resposta tan egoista i mesquina, reclamava un sonor clatellot. Allí on fa mal. Posant en evidència les contradiccions. Una més d’aquest espai polític que és el principal responsable d’haver impedit el 2019 el primer govern sobiranista i d’esquerres a la capital de Catalunya, dinamitant així la bonhomia de personatges com Joan Tardà, que ha predicat sense defallir una entesa entre aquests espais (republicans i Comuns) per enviar a la banqueta als dos grans espais històricament hegemònics al país. Per no parlar de la jugada mestra a l’alcaldia de Barcelona que s’ha repetit el 2023. Aquest cop amb el PP en una conjuntura tan polaritzada. S’han de tenir quadrats. A Madrid invoques els Feijóo i companyia amb un vade retro Satanàs mentre a Barcelona t’aferres als vots de la mateixa dreta sense cap escrúpol. Amb tanta cabriola és difícil pretendre alliçonar ningú. Però un quan no té mesura xerra quan hauria de callar.
Trapero estava acostumat a manar, volia manar i pretenia manar per damunt de tota autoritat política
El Natius té un poder i l’exerceix. Mana. Així ha estat des del primer dia, quan li cantaven les absoltes predient que duraria quatre dies. En Natius mana, mal que els pesi a molts. I mana i pren decisions, tot i que li causi disgustos, polèmiques o campanyes difamatòries. Com la que li va suposar rellevar el major Trapero. Manar a Interior amb Trapero al comandament hauria estat un calvari. Perquè Trapero estava acostumat a manar, volia manar i pretenia manar per damunt de tota autoritat política. En Natius, per bé o per mal, va decidir donar compliment a allò en què creia. Des de feminitzar l’estructura de comandament a implementar canvis de funcionament passant per tallar de soca-rel un sistema d’acusacions contra manifestants que portava a peticions de presó infamants. O intervenir expeditivament davant qualsevol abús d’autoritat. S’hi pot estar a favor o en contra. Però no es pot pas dir que no vagi per feina, ni que es deixi intimidar, per molt que arribessin a dir d’ell que era "el pitjor conseller d’Interior de la història" Junts dixit.
Potser és pel seu passat socialista que no exerceix el poder com si trepitgés ous. Ve d’una tradició de partit amb la qual va trencar. Però, no pel partit en si, sinó perquè en el seu dia, en Natius va fer del dret a decidir dels catalans una qüestió de principis. No és ell qui es va moure del PSC. És el PSC qui es va moure submisament del plantejament teòric que havia defensat prèviament. Ni que només fos teòric. Només cal evocar que era el malaurat Miquel Iceta qui defensava —amb vehemència— la celebració d’un referèndum acordat a Catalunya. Un referèndum d’autodeterminació. Per Iceta era ‘propi de democràcies avançades’.
Com és propi de democràcies avançades posar fre al corporativisme de qualsevol mena. Promoure polítiques d’igualtat de dalt a baix. Fiscalitzar qualsevol mena d’abús. O tenir clar que una policia no és menys eficaç si vetlla per un ús proporcionat de la força o si desterra mitjans lesius.