Costa imaginar que els actuals dirigents de Comuns, encapçalats per una diletant populista sense massa escrúpols, siguin els hereus del vell PSUC o, ni tan sols, de l’antiga Iniciativa. D’entrada, per una simple qüestió de gruix lector i nivell intel·lectual. Els líders comunistes d’aquells primers anys de la democràcia venien d’un llarg recorregut d’anàlisi profunda de la realitat, i sovint van liderar el debat públic, introduint alguns dels relats que han conformat la vida política posterior. No eren simples activistes de pancarta i consigna, sinó gestors d’idees que elevaven la categoria de la confrontació política. Això no vol dir, lògicament, que els seus plantejaments fossin més vàlids que els dels altres, sinó que el llistó de l’exigència intel·lectual era alt. De López Raimundo a Gutiérrez Díaz, culminant amb Rafel Ribó, els líders del PSUC van ser, alhora, líders de país i, més enllà dels vots i els resultats, van marcar moltes de les idees-força que anys després serien centrals. En aquest sentit, no sorprèn que un home de la categoria intel·lectual i moral d’un Josep Benet arribés a ser candidat al Senat pel PSUC el 1980. 

Després de la transmutació en Iniciativa per Catalunya, encara es va mantenir el prestigi intel·lectual durant els anys de Ribó, i és cert que el darrer període de la formació, amb Xavier Domènech, va tornar a tenir certa alçada, després de la mediocre etapa de Joan Saura. Però a partir del fenomen Comuns i de l’arribada del colauisme, la caiguda de nivell ha anat paral·lela a un augment de la demagògia, emparats en una retòrica de pancarta que s’apropa al populisme. Per dir-ho en comparativa odiosa, entre Ribó i Colau hi ha un abisme enorme, tant de gruix intel·lectual, com de compromís nacional, però també de categoria ètica. És una baixada al fang de la mediocritat que se suma a una militància en l’arribisme que explica moltes de les decisions erràtiques que han pres al llarg de la seva curta vida.

Amb l’excusa de l’eix dreta/esquerra, el que han fet ha estat ajudar els interessos espanyols en el seu procés minuciós de destrucció de la nació catalana. Cosa la qual pagaran a les urnes perquè, una vegada feta la feina bruta a favor d’Espanya, ja no són gaire necessaris.

I el darrer exemple n’és el més paradigmàtic. Novament, i en van tres, Colau s’ha saltat totes les normes no escrites de l’ètica per aconseguir el poder. La primera sobradament coneguda, quan va aprofitar sense escrúpols la campanya de les clavegueres contra Xavier Trias, per empastifar el seu oponent i aconseguir l’alcaldia. Ja aleshores, Colau i els comuns varen ser els còmplices necessaris del règim en la seva estratègia repressiva. S’anomenaven nova política, però varen formar de la política més vella. La segona va ser quan va acceptar el complot que havien ordit Collboni, Iceta i Valls (amb l’Upper Diagonal al capdavant) per impedir l’alcaldia d’Ernest Maragall, i novament van actuar com una pota més del règim repressiu. I ara, una altra vegada, s’han venut la decència per tal de mantenir els sous, els privilegis i el poder de les desenes de persones col·locades a l’erari públic. És allò que se’n diu vendre’s per un plat de llenties, encara que siguin llenties que superen els 100.000 euros anuals... La maniobra dels Comuns contra Trias, acceptant el complot PP-PSOE, els ha garantit el poder, tant com els ha invalidat per a l’oposició política. S’han convertit en una agència de col·locació, capaç de fer tota mena de contorsions polítiques per garantir el sou. 

I mentre tot això passa, han deixat de ser un partit amb capacitat d’influència intel·lectual per a passar a ser un repetidor de consignes suades. Res a veure amb els hereus que varen passar del comunisme al gramscisme, i sempre van ser rigorosos i coherents amb els seus ideals. Aquells d’abans eren ideòlegs. Aquests són pancartistes amb ínfules. 

Per reblar el clau, la qüestió nacional. També aquí la diferència amb l’herència ideològica és abismal, tot trencant amb la lògica de defensa nacional que sempre havia impregnat al PSUC. Només faltava Yolanda Díaz —aquest experiment de Pedro Sánchez per carregar-se Podemos—, negant-se a defensar el referèndum per consolidar la imatge de crossa del règim contra els drets catalans. Cosa que altrament no pot ser cap sorpresa perquè tota l’actuació de Colau a Barcelona ha estat una supeditació perversa a la lògica espanyola, diluint la capitalitat catalana al no-res. Amb l’excusa de l’eix dreta/esquerra, el que han fet ha estat ajudar els interessos espanyols en el seu procés minuciós de destrucció de la nació catalana. Cosa la qual pagaran a les urnes perquè, una vegada feta la feina bruta a favor d’Espanya, ja no són gaire necessaris.

Acabo amb una oportuna frase de Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a arribar. I en el clarobscur apareixen els monstres”. O els diletants, que són una subespècie.