Durant els anys del procés i posteriors al Primer d’Octubre, l’obsessió dels poders financers i mediàtics catalans, repetida en tots els cercles de l’Upper Diagonal, era que calia aconseguir un govern del PSC durant anys i a les dues bandes de la Plaça Sant Jaume, per tal que les forces independentistes no tinguessin cap capacitat d’incidència, més enllà del voluntarisme. Calia una generació sencera sense el virus de l’independentisme, per tal de “normalitzar” Catalunya i recuperar l’ordre establert. I, consensuat l’objectiu, varen concentrar tot el seu immens poder en garantir que això fos possible. Finalment, han tingut èxit, i ara les dues bandes de la Plaça són governades per un PSC espanyolitzat, desproveït del compromís nacional que havia tingut en èpoques passades, i decidit a disciplinar la societat catalana. No cal dir que no haurien aconseguit el seu objectiu sense la complicitat necessària de Comuns i sobretot d’un partit, ERC, que ha esdevingut el soci necessari per fer l’estropell. Evidentment, la història de la lluita catalana és llarga i densa, i el partit republicà ha tingut moments gloriosos i probablement en tornarà a tenir. Però el capítol que ha protagonitzat els darrers anys és un dels més ignominiosos, miserables i tristos que es poden recordar. Aquella feina que va venir a acabar Marta Rovira, en el seu fugaç retorn del redós suís, és la metàfora d’una autèntica traïció a l’independentisme. Quan després venen els tipus que titllen de “rates” els seus excompanys de lluita, res ja no sorprèn. És el final arrossegat d’un moment patètic de la història republicana.

Sigui com sigui, els prohoms de l’Upper Diagonal han aconseguit trobar el seu propòsit de posar tots els poders de Catalunya —incloses les poderoses diputacions— en mans del PSC, en la versió més PSOE de la història. I com a cirera del pastís, han trobat per a la Generalitat un “salvador” del desori català que retornaria l’ordre al país, gestionaria “les coses importants”, frenaria aventures arriscades i refaria les relacions amb la monarquia i la resta de poders fàctics espanyols. I el Salvador de la pàtria, Salvador de nom, per a més virtuositat, tenia tots els elements per a ser la merla blanca de Catalunya, el far que retornaria el seny perdut: era espanyol i “muy mucho” espanyol; havia lluitat en primera línia contra el procés català; el beneïen les dues Espanyes, no tindria escrúpols a desmantellar la nació i apuntalar la regió i, trist i taciturn, seria el gestor de les coses reals, i no el somiador de truites. Illa era l’home, era el salvador.

El salvador de Catalunya ha demostrat ser un absolut desastre. Ni és un bon gestor, ni mostra cap capacitat per defensar els interessos catalans, ni negocia amb l’Estat, ni resol els problemes endèmics del país

És evident que des de la perspectiva de la fortalesa de l’independentisme, sense nord, fragmentat i amb una part d’ell fusionat amb la progressia espanyola —la ideologia per damunt de la nació—, l’operació Illa ha estat un èxit. A més, durant el temps en què mani —i manin els seus arreu—, la nació quedarà tan desposseïda de múscul, que la feina per recuperar-la serà ingent. Només faltava el darrer i patètic capítol del delegat de la Generalitat a la Catalunya Nord, aquest nerd illetrat amb ínfules d’alt funcionari, per entendre fins a quin punt la destrucció de la identitat nacional avança a gran velocitat.

Però més enllà de desmantellar el conflicte català i els drets que comporta, el salvador de Catalunya ha demostrat ser un absolut desastre. Ni és un bon gestor, ni mostra cap capacitat per defensar els interessos catalans, ni negocia amb l’Estat —ans al contrari, està al seu servei—, ni resol els problemes endèmics del país. El balanç de Salvador Illa durant aquest temps no pot ser més desolador: ha empitjorat el greu problema d’inseguretat a tot el país; esclaten conflictes locals; la crisi de Rodalies es desborda amb tota la seva dimensió; l'infrafinançament de Catalunya empitjora; no millora el dèficit d’inversions; la situació de deteriorament del català s’agreuja a marxes forçades i, per acabar, cap institució de l’Estat ens respecta perquè ja no ens tem. Disciplinats i emmordassats, hem esdevingut invisibles. De fet, és tan clar això, que l’únic polític a qui tem l’estat és Puigdemont, no només perquè es manté resilient, sinó perquè ha estat l’únic capaç de forçar decisions en favor de Catalunya. Illa? Illa és el cortesà del Borbó, el “català bo”, el president de la regió, ergo, no és res més que un Page qualsevol.

Es deia Salvador i venia a salvar Catalunya del seu naufragi. Però en realitat no venia a salvar-la, sinó a fer-la naufragar. No ha portat un surador per evitar l’ofec. Ha portat llast per ofegar-nos. Incompetent i irrellevant, només té una missió: convertir-nos en una regió. Com tants ho han intentat, tantes vegades. I com tants, tantes vegades, fracassarà.