Finalment, ja tenim un nazi a una institució catalana. I no faig servir la paraula nazi amb banalitat retòrica, perquè no és un eufemisme d’altres sinònims menys contundents. És exactament el que és: un nazi. Es tracta de Jordi de la Fuente, estret col·laborador de Jordi Garriga, número dos a la llista de Vox per Sant Adrià i nou diputat de la Diputació de Barcelona. La seva biografia política no permet dubtes: després de passar per Plataforma per Catalunya, va ser un dels líders del partit nazi Movimiento Social Republicano (MSR), que es va dissoldre el 2018. Alguns dels seus militants, integrats alhora en el grupuscle nazi Blood and Honour, van ser condemnats el 2010 per tinença d’armes i delictes de violència, odi i xenofòbia. El MSR va estar vinculat a l'Hogar Social Madrid i va formar part de l’Aliança Europea de Moviments Nacionals, una plataforma d’extrema dreta en la qual destacaven els nazis Jobbik d’Hongria, Alba Daurada de Grècia o la Fiamma Tricolore italiana.

Declarat negacionista i xenòfob, també és un admirador de l’organització terrorista Hezbollah, amb qui ha arribat a reunir-se al Líban, convençut que cal l’aliança amb els àrabs contra els jueus, talment va fer el gran muftí de Jerusalem, quan es va reunir el 1941 amb Hitler i va crear la divisió SS Handschar de musulmans bosnians i albanesos, que es varen dedicar a caçar jueus de l’antiga Iugoslàvia. Hi ha imatges seves aixecant el braç en un concert del grup nazi Gang Calavera, i és coneguda la seva estreta relació amb un altre neonazi, Alejandro Fernández Ruiz, col·laborador directe de Garriga, que té entre els seus mèrits haver participat en un homenatge a Rudolf Hess a Wunsiedel, Alemanya. Per acabar la gloriosa biografia de Jordi de la Fuente, en aquests moments està pendent de judici per delicte d’odi i lesions. S’enfronta a dos anys de presó per atacar un centre de migrants al Masnou, està imputat per agredir una veïna en un acte de Vox a Nou Barris i està implicat en l’assetjament ultra a l’oratori musulmà del carrer Japó. Aquest és el flamant diputat de Vox a la Diputació de Barcelona.

Els nazis, feixistes, franquistes i altres misèries humanes no han amoïnat mai, de veritat, els serveis d’intel·ligència espanyols, però els catalans demòcrates que defensen el dret de Catalunya a la independència sempre han estat la seva prioritat

Mentre un personatge com aquest, exponent inequívoc de l’odi, pot fer política amb normalitat, al nostre país han inhabilitat tot un president de la Generalitat, el president Torra, per una pancarta sobre la llibertat d’expressió, han tret l’acta de diputada a la presidenta Borràs, han enviat a la presó líders civils i pacifistes per fer una manifestació, o han processat la mesa del Parlament, per permetre un debat. Si hi afegim tota la repressió sobre l’independentisme, la cosa ja arriba al deliri i confirma la naturalesa profunda de l’estat espanyol, la concepció del qual sempre ha estat vinculada a posicions anticatalanes i profundament reaccionàries. Per això Torra no pot exercir la política i un neonazi ho pot fer, perquè els nazis, feixistes, franquistes i altres misèries humanes no han amoïnat mai, de veritat, els serveis d’intel·ligència espanyols —molts dels quals han mamat de les mamelles franquistes—, però els catalans demòcrates que defensen el dret de Catalunya a la independència sempre han estat la seva prioritat, la seva preocupació i el seu objectiu de cacera.

Un objectiu del qual no s’amaguen. Per si hi hagués algun dubte, aquests darrers dies ens han fornit de múltiples evidències. D’entrada, la decisió de Grande-Marlaska d’incloure l’independentisme com una amenaça terrorista en l’informe d’Europol. Informe del qual s’ha desentès la Comissió Europea. No només això, sinó que l’informe només parla de dues amenaces terroristes, el gihadisme i l’independentisme basc i català, i, en canvi, no considera preocupant el creixement de l’extrema dreta, ni l’existència de partits nazis. En paral·lel, acabem de conèixer una nova infiltració policial en moviments independentistes, la quarta coneguda fins ara, cosa la qual ratifica que l’independentisme és considerat, no com una posició ideològica legítima, sinó com un objecte de persecució. I alhora, per reblar el clau, Míriam Nogueras explicava l’altre dia, en una entrevista a la SER, que el primer que fa un president espanyol, només entrar a la Moncloa, és convocar la Comissió Delegada en temes d’intel·ligència, formada pels càrrecs més alts de seguretat. Aquesta comissió decideix quins són els perills més greus, contra els quals es poden fer servir tots els poders efectius de l’Estat, i això es transforma en el que s’anomena una directiva d’intel·ligència. El 2012 Rajoy va posar el gihadisme com a primer punt de combat i l’independentisme com a segon. Quan va entrar Pedro Sánchez, va tornar a fer la mateixa directiva, considerant una prioritat d’intel·ligència combatre l’independentisme català.

És mentida que Espanya sigui un país democràtic que permet qualsevol tipus d’ideologia. És mentida que tots els ciutadans puguin defensar les seves idees si ho fan de manera pacífica. I és mentida que els independentistes tinguin garantits els seus drets bàsics. Ans al contrari, estem sota la diana d’intel·ligència, som considerats enemics de l’Estat i, com a tals, fan servir els instruments de l’Estat per combatre’ns. Som ciutadans de tercera, sospitosos permanents, controlats policialment i agredits en els nostres drets. Els nazis no els amoïnen, els feixistes tampoc i amb l’extrema dreta s’alliten, però així que s’apropa un indepe basc o català, disparen amb totes les armes. És Espanya. I no, per als independentistes no és una democràcia.