Aquest dilluns, al Tribunal Constitucional es tornarà a defensar la barbàrie autoritària dels hereus del franquisme. Ho sabem prou bé a Catalunya: així solen padrinejar els seus interessos els membres més que obsolets del TC, i els privilegis dels que els varen anomenar. Aquest dilluns es tornarà a maltractar la democràcia en un ple convocat per assegurar una majoria de togats de les bandes ultradretanes. PP, Vox i Ciudadanos han fet de la política un exercici sostingut de cinisme, i demanen al TC les garanties de poder mentre se'n salten les garanties democràtiques. El que es vol frenar en sec és una reforma legal que podria canviar les majories a la cúpula del poder judicial on ara impera una majoria conservadora que no es correspon ni tan sols amb el seu propi reglament i sense crèdit internacional.

Ara que les suposades esquerres de l’Estat es giren cap als moviments independentistes i sobiranistes catalans demanant empatia, solidaritat i suport, podem compartir amb elles l’oposició a les perilloses romanalles del franquisme, però som conscients de que persisteixen qüestions fonamentals que ens separen: la primera, l’acceptació i reconeixement que l’estat que volen unit és plurinacional. I que Catalunya és una nació amb dret d’autodeterminació. I que la sobirania del Parlament català i la gent de l'1-O ha estat l’autèntic cap d’esquila d’aquesta embranzida antidemocràtica. Aquestes dones i homes que van veure i van ser l'1-O, que van patir i pateixen el 155 i les seves ominoses seqüeles de presó, repressió i coaccions que encara duren, no entenen que s’interpreti aquest embat ultra que es produeix al Congreso i al TC, com la primera des del cop d’Estat del tricorni del 23F. Invisibilitzar Catalunya en aquest franquisme que reviu és injust i dol.

La gran diferència que ara es vol obviar és que aleshores el PSC feia costat als grups del cop antidemocràtic, amb Josep Borrell i Miquel Iceta manifestant-se amb la Societat Civil Catalana, Vox, Ciutadans i el PP. I ara molts s’amaguen i són sols els barons més caducs del PSOE els que demostren públicament la seva essència antidemocràtica

La segona ve de la memòria: de com el PSC, el PP i Ciutadans van intentar dilatar l'aprovació de la llei del referèndum en coordinació amb la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, conxorxada amb Alfredo Pérez Rubalcaba, la Delegació del govern espanyol a Barcelona encapçalada per Enric Millo, José María Espejo-Saavedra de Ciutadans i David Pérez del PSC… i la col·laboració d’un “espontani” del grup Catalunya sí que Pot (amb escó i càrrec gràcies al suport de Podemos estatal), per construir el muntatge que una majoria trepitjava una minoria. No és massa semblant al que passa ara al Congreso? Els poderosos d’aquest estat no accepten les regles de joc ni saben estar en minoria. La gran diferència que ara es vol obviar és que aleshores el PSC feia costat als grups del cop antidemocràtic, amb Josep Borrell i Miquel Iceta manifestant-se amb la Societat Civil Catalana, Vox, Ciutadans i el PP. I ara molts s’amaguen i són sols els barons més caducs del PSOE els que demostren públicament la seva essència antidemocràtica. Però no s’ha de descartar que alguns tapats (o no tant) del PSC canviïn de bàndol si a Pedro Sánchez se li marceix la flor dels seus darreres i el TC, com va fer en el cas de Catalunya, (i com sembla ser el més natural en aquest Estat) es posa del costat de les ultradretes.

Si el PSOE perd davant de fantasmes com en Feijóo és per les seves giragonses ideològiques, per les polítiques erràtiques que ha fet, pel seu borbonisme confés i practicat, i per la nul·la pedagogia de confiança que ha impartit

I finalment, esquerres de tot l’Estat, prou d’amenaces i mals auguris si el PSOE perd. Prou de voler-nos fer por dient que si venen els de VOX ja podem tremolar, i que la musa de la repressió, l'Ayuso capitalina, com l'Hidra de Lerna, ens emmetzinarà a totes amb el seu alè verinós i ens deixarà sense serveis públics essencials. Si el PSOE perd davant de fantasmes com en Feijóo és per les seves giragonses ideològiques, per les polítiques erràtiques que ha fet, pel seu borbonisme confés i practicat, i per la nul·la pedagogia de confiança que ha impartit. Potser exercir de tril·ler saltimbanquis manté en el càrrec més temps. Però tard o d’hora, els grans casinos als que s’ha donat peixet i fet costat fins a un 155, es mengen tot el terreny.

I no s’hi val tampoc, esquerres i independentistes catalanes, a devaluar voluntàriament en contra nostra les regles de la democràcia. És difícil de qualificar el fet de posar sobre la taula dels diàlegs impossibles l’oferta d’un nou referèndum —sense respectar l’1-O— condicionat a conquerir un 55% dels vots a les urnes. Provin vostès a fer-ho. Per mi, i per fer-ho suau, aquesta concessió significa que no podem treure’ns la palla autonòmica de sobre i ens conformem, volent el pa sencer, amb una democràcia disminuïda.