El Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix negacionisme com "l'actitud que consisteix en la negació de determinades realitats i fets històrics o naturals rellevants, especialment l'holocaust".
Precisament, de la negació de l'Holocaust sorgeix aquest terme. Al llibre de Donatella Di Cesare, Si Auschwitz no es nada: contra el negacionismo, la filòsofa italiana analitza les diferents formes en què el negacionisme ha mirat de rebutjar l'existència de l'Holocaust. Els negacionistes primigenis, per dir-ho d'alguna manera, són aquells que consideraven els jueus forjadors d'una conspiració mundial. Una idea que encara avui continua viva entre alguns, sobretot en cercles de l'extrema dreta, que es neguen a reconèixer la brutal massacre comesa contra el poble jueu, entre altres.
En l'assaig de Di Cesare es posa el focus sobre els mateixos perpetradors dels crims i matances, que serien els primers negacionistes de la història. Serien ells els qui, a força de retorçar el relat, arribarien fins i tot a capgirar la història, considerant les víctimes com a culpables dels fets. Segons aquesta investigadora, a més d'exonerar-se de responsabilitat, els negacionistes originaris sustenten les seves teories per mirar d'explicar que els jueus justificarien en l'Holocaust la base fonamental per a la creació de l'Estat d'Israel.
Que aquestes primeres línies serveixin com a establiment de l'origen del terme, per comprendre la magnitud que té en la majoria social un terme com és el del negacionisme: una connotació negativa, fins i tot inhumana i desproveïda de sensibilitat. Així és com es considera, en general, un negacionista: algú que s'entossudeix a "negar el que és evident, sustentant-ho en teories de la conspiració".
Un terme que al segle XXI ha passat a fer-se servir pràcticament per a tot: avui es parla de negacionistes de la pandèmia, negacionistes del canvi climàtic, negacionistes de la diversitat de gènere. Tot és negacionisme. I posant qualsevol persona que no combregui amb la tesi oficial al mateix sac, se simplifica l'equació per, en definitiva, silenciar, ridiculitzar i menysprear altres parers que no vinguin marcats per les tendències dominants.
Di Cesare parla de la "genealogia del negacionisme", considerant que totes les teories negacionistes tenen un cordó umbilical que les uneix. Que totes formen part d'un mateix fenomen de "propaganda política", que consisteix en "el rebuig d'una veritat considerada oficial i el de la inversió de rols entre víctimes i botxins". La filòsofa ubica la primera fase del negacionisme entre 1944 i 1945, que va tenir per objectiu exonerar i exculpar el feixisme i el nacionalisme dels crims comesos durant la Xoà. I això deriva, segons l'escriptora, a considerar que el totalitarisme alemany d'aquell moment s'igualaria amb d'altres.
Sorgeix en aquest punt el terme totalitarista, cosa que no hauríem de deixar de banda, ja que si no fem atenció, podria estar instal·lant-se en les nostres societats sense adonar-nos-en.
Perquè el problema que, segons la meva opinió, tenim avui dia és que fer servir el terme negacionista estalvia el debat i serveix de drecera. Un terme gastat que ja es fa servir per a tot, per a qualsevol que no estigui d'acord amb tota una sèrie de coses que venen imposades. I evidentment, el vincle que té el concepte amb aquells que negaven la comissió de crims atroços, documentats i evidents, és una estratègia potent (i perillosa en una democràcia).
Pot servir com a exemple el titular recent on se cita l'actual president del govern espanyol: "Sánchez diu que els espanyols han d'elegir entre un 'govern negacionista, antifeminista' i el progrés". Macarena Olona també fa servir el terme amb assiduïtat, assenyalant que el seu objectiu és "acabar amb la violència contra les dones i amb el negacionisme".
No són els únics polítics que protagonitzen titulars posicionant-se contra el negacionisme. I la qüestió és que el negacionisme s'ha convertit en un calaix de sastre en el qual entra absolutament tot allò que no es vulgui abordar des d'un debat honest.
Avui es parla de negacionistes de la pandèmia, negacionistes del canvi climàtic, negacionistes de la diversitat de gènere. Tot és negacionisme. I posant qualsevol persona que no combregui amb la tesi oficial al mateix sac, se simplifica l'equació per, en definitiva, silenciar, ridiculitzar i menysprear
Sol dir-se que les teories oficials són les que estan sustentades pels "experts" en la matèria. Durant la pandèmia hem llegit, vist i escoltat molts "experts" que fonamentalment s'han encarregat de recomanar-nos productes d'indústries amb les quals tenien conflicte d'interessos. Un fet que no ha transcendit com hauria calgut a l'opinió pública, però que hauria de fer-nos dubtar de la condició d'"experts" d'aquests subjectes, que han rebut abundants beneficis de les farmacèutiques, d'organismes i institucions vinculats, per mirar de convèncer de la necessitat de proveir-nos de productes, pagats amb els diners de tots. En el moment en què algú s'ha atrevit a fer preguntes, a demanar un debat, l'etiqueta de "negacionista" ha estat imposada i no s'ha donat l'opció de ser escoltat. Recordo l'exemple del Sr. Joan-Ramon Laporte, un veritable expert en el camp de la farmacovigilància, sense conflicte d'interessos, que va exigir la necessitat de plantejar debats públics i aportar informació transparent i lliure davant de les mesures preses durant la pandèmia i els productes administrats. Recordin la compareixença d'aquest expert i de com els titulars el titllaven de "negacionista" i es quedaven tan amples.
Poc se'n parla una vegada que, passat el temps, les teories de "negacionistes" com Laporte han demostrat tossudament ser certes. Com tants advertiments de científics, metges i experts sense conflictes d'interès que han avisat dels greus riscos i perills que suposava per a la salut inocular tota la població amb productes experimentals.
Qui han estat els negacionistes, llavors, en aquesta pandèmia? Hem escoltat fins a l'avorriment que les vacunes han salvat milions de vides (assumint que les inoculacions contra la covid poguessin denominar-se vacunes, cosa molt qüestionada pels experts més rigorosos), una afirmació que està basada en meres dades estadístiques, sense base científica que ho sustenti. La realitat ha anat pel seu costat, demostrant que les inoculacions no han evitat els contagis, ni les UCI ni les morts. De fet, en un primer moment, es va arribar a negar l'existència de la immunitat natural, fent servir aquest argument com una raó de pes per empènyer a la inoculació. Molts mesos després, una altra vegada la realitat ha demostrat que la immunitat natural ha estat clau perquè ara parlem d'una situació endèmica i perquè bona part de la població pugui respondre a la infecció causada per un virus l'origen del qual no s'ha volgut parlar.
De l'origen del virus també hi ha hagut negacionistes: tots aquells que van tenir dubtes i es van preguntar què estava passant al laboratori de Wuhan, on precisament s'estava experimentant amb el "guany de funció", prohibit i limitat en territori nord-americà. Tot aquell que volgués esbrinar, investigar i saber què havia passat en aquest laboratori, qui havia finançat aquestes investigacions amb el SARS, i hauria plantejat dubtes raonables a la teoria del pangolí, del mercat de marisc i posteriorment d'uns gossos, ha estat titllat de negacionista. Tanmateix, cada vegada cobra més pes, a causa de les evidències i proves que van sortint a la llum, que els "negacionistes de l'origen del virus" no estaven, en absolut, desencaminats. Però aquells van ser apartats d'investigacions, universitats, mitjans de comunicació.
Lluny de cancel·lar les veus discrepants, el més intel·ligent seria escoltar-les amb deteniment i tractar d'aclarir les incògnites des del respecte profund a les opinions diferents
Que t'acusin de negacionista implica cancel·lació, censura i desprestigi. Així de senzill i així d'eficaç. Per això en política ho fan servir a tota hora. També en la ciència, on, sorprenentment, plantejar dubtes i voler debats és, precisament, la base del mètode científic. Tanmateix, l'enorme influència dels interessos econòmics i de control ha aconseguit que la ciència es converteixi en dogma de fe, i qui no s'empassi sense mastegar allò que prové de la indústria farmacèutica i d'organismes com l'OMS (que és finançada per aquelles empreses fonamentalment), cau en l'ostracisme. Per molts estudis i proves que tingui.
Passa el mateix amb el canvi climàtic. Plantejar debats i provar de resoldre dubtes torna a ser considerat negacionisme. I que no se'n parli més. Pretendre entendre què està passant (i què no està passant) ara s'ha convertit en un acte perillós. Tenir dubtes és menyspreable. Buscar altres explicacions, diferents de les oficials, és ser conspiranoic.
La qüestió ha arribat fins al punt tan absurd com aquest titular publicat per Diario Público: "El Col·legi de Geòlegs publica un article negacionista i carrega contra el dogma climàtic". La publicació del Col·legi de Geòlegs, assenyala Público, "rebutja que l'ésser humà estigui darrere de l'escalfament del planeta i cita autors polèmics".
Aquest, per a mi, és un exemple de la dita popular: aquella que diu que el càntir es trenca de tant anar a la font. O sigui, que al final, resulta que qualsevol és negacionista.
I segur que entén que em sembli perillós. Perquè, en una democràcia, s'hauria de poder parlar de tot, fer preguntes i buscar respostes. En l'àmbit de la ciència, és la base fonamental; però no podem oblidar que el terme es fa servir, avui dia, per a qualsevol altre àmbit. I suposa, en definitiva, una manera molt senzilla d'acabar amb debats. Una drecera simplista i covarda dels qui no volen analitzar la realitat des de diferents punts de vista.
Si no fos perquè es pretén perseguir el negacionista, no hi hauria drama. Però quan tots estem exposats a ser etiquetats com a tal, i això comporta pèrdua de feines, cancel·lació i censura, caldria prendre's amb més cautela les etiquetes. Sobretot perquè, lluny de cancel·lar les veus discrepants, el més intel·ligent seria escoltar-les amb deteniment i tractar d'aclarir les incògnites des del respecte profund a les opinions diferents.
Segurament vostè, en alguna de les qüestions que es posen en l'actualitat sobre la taula, pot ser considerat negacionista. I com sempre passa quan alguna cosa es fa servir sense coneixement, acaba perdent el seu sentit.
No caiguem en la trampa i procurem mantenir sempre l'interès pel coneixement, escoltant les diferents opcions de pensament que es presenten. Només així ens mantindrem, en la mesura possible, lluny del totalitarisme, que, sens dubte, és el veritable negacionista: de llibertats i drets de tots. I aquest, per desgràcia, ja s'està instal·lant.