Si hi ha res que ens iguala com a humans és la mort i la consciència de finitud. Som aquí de pas. Tots haurem de marxar en algun moment i els que es queden mos han de poder donar l'últim adeu sense arruïnar-se. I natros hem de poder anar-mo'n sense hipotecar-mos. Exceptuant les petites empreses familiars —diverses d'elles centenàries— que encara mantenen un tracte humà i uns preus raonables, la gestió dels serveis funeraris a l'Estat i a Catalunya s'ha convertit en un negoci indecent que s'aprofita del dolor de la gent en un dels pitjors moments de la seua vida.

Encara amb lo cos calent del pare, mare, germà o iaia, et fan prendre decisions sense entendre ben bé què estàs firmant i sense tindre gaire alternativa. Amb lo dol tot just acabat de començar, los assessors —més aviat diria comercials— sobrevolen la família afectada com voltors esperant la presa. A contracor et toca assumir gestions necessàries i resoldre una burocràcia feixuga quan no hi estàs en disposició. Et trobes en un estat anímic vulnerable i mig t'obliguen a ser generós en la contractació del comiat. Que el difunt s'ho mereix, et diuen. I ja t'han tocat la fibra. També hauríem de vore en quines condicions laborals es troben los treballadors d'estes grans empreses, que de pressions i precarietat ja se n'ha denunciat.

Es tracta d'una imposició de la qual no te'n pots escapar perquè el funerari és ben diferent de la resta de serveis existents a la societat. Si tu vas a una botiga de roba i la camisa no et va bé, pots tornar per a canviar-la o compares preus i tries lo comerç o la marca que més t'interessa. Aquí no. Et trobes en un atzucac perquè si no pagues lo que et diuen, no hi ha enterrament digne i juguen amb lo xantatge emocional de la pena i el cansament. No pots retornar el producte, lo servei ja està oferit i ves i reclama a misses dites. A més, no tothom s'ho pot permetre i aleshores cal demanar ajuts públics (subvencions per pagar un funeral, on hem arribat) o conformar-se amb una fossa comuna o un nínxol bàsic de lloguer situat a dalt de tot, on ningú els compra. A més d'arrossegar l'estigma de la pobresa portat a l'extrem de la defunció.

Et trobes en un atzucac perquè si no pagues lo que et diuen, no hi ha enterrament digne i juguen amb lo xantatge emocional de la pena i el cansament

Sovint, lo preu final no el coneixes fins que acaba tota la tramitació i reps la factura, on hi apareixen conceptes de dubtosa comprensió, essent lo més car lo taüt, que ronda els 1.300 €. A més, al catàleg de caixes, flors i urnes que et mostren perquè tries no sempre hi consta el preu i vas escollint a cegues. Tot és exageradament car: tanatori, incineració, làpida, cotxe fúnebre i fins i tot es pretenen cobrar al voltant de 250 € per posar un usb amb música durant la cerimònia. Un simple pendrive. I pagues i calles mentre encara no tens assumida la pèrdua. No hi tens més remei. Amb tot, i malgrat intentar triar els productes més econòmics, a dia d'avui a Catalunya s'estan pagant entre 6.000€ i 10.000€ per funeral. Una indecència.

Cada cop són més les persones afectades que s'atrevixen a aixecar la veu, ja siga en públic o en privat. Hi ha denúncies interposades, perfils a xarxes socials i col·lectius diversos que han dit prou davant l'opacitat i l'abús. Per a redactar este article hem begut de totes estes fonts i d'altres d'oficials, com webs de les mateixes companyies, associacions o ajuntaments. Així, l'empresa que genera més dubtes i indignació entre els usuaris és Mémora, que lidera els serveis funeraris a Espanya i Portugal. Es tracta d'un grup darrere el qual hi ha un fons d'inversió anglès, que gestiona el 80% dels sepelis a Barcelona i que, juntament amb Altima, es queda lo 30% del pastís mortuori català. Totes dues empreses (Mémora i Altima) tenen uns beneficis nets d'uns 100 milions d'euros l'any. Una xifra prou desorbitada, perquè una cosa és tindre dret a guanyar-se la vida amb una faena i una altra és lucrar-se amb la mort i a costelles de l'aflicció dels ciutadans.

Dins la Unió Europea, Espanya té un lamentable triple rècord: és l'únic estat on existixen pòlisses de decés (que tampoc barates no són), és lo lloc on són més cars los serveis funeraris i és l'únic país on s'hi aplica un IVA del 21%, com si morir-se fos un luxe (era del 8% però el 2012 lo PP de Mariano Rajoy el va apujar). Lo pòdium de la vergonya. I tot això malgrat que el 1996 al Congrés dels Diputats es va aprovar una llei que liberalitzava el mercat i obria el sector, malgrat que el 2016 el Síndic de Greuges va elaborar un codi de bones pràctiques al respecte i malgrat que fa pocs anys l'ajuntament de Barcelona va marcar un topall de 2.500 € per funeral. A pesar de tots estos petits avenços, encara es fa difícil l'elecció lliure per part del ciutadà, encara es juga a la desinformació i el mercat encara continua dominat per grans empreses, que tracten la mort i el difunt com si fossen un simple número del qual traure'n un benefici immoral.

Al nostre país, Catalunya, es calcula que hi ha de l'ordre de 60.000 defuncions anuals, de les quals més del 60% estan cobertes per una assegurança (allò que la gent gran en diu l'Ocaso), que et passes mitja vida pagant-te un funeral i potser quan mors —si tens la sort de morir de vell— ja te l'has pagat i repagat cinc vegades. En este cas, però, la diferència no t'és retornada, és clar. Cosa que a la inversa sí que sol passar. De tot este cafarnaüm, les administracions en són còmplices en tant que consentixen un monopoli escandalós que ningú no és capaç de trencar, malgrat haver-hi lleis que apunten en direcció contrària. Caldria regular els preus de manera efectiva i eficient, generar una mena de tarifa plana, crear un servei de titularitat pública i evitar l'espoli continuat. Algú hauria d'aturar esta espiral, perquè tots morirem, tard o d'hora, i no podrem fugir de la manca d'escrúpols dels qui gestionen a conveniència un nínxol de mercat que ja hauria d'estar mort i enterrat.