Negreira, un fiasco de pilotes

Per si faltaven temes interessants, l'embolic en el qual es troba ficat de pet el Barça, l'anomenat cas Negreira, ocupa les primeres planes.

Tres són els fronts que té oberts el Barça en aquesta desigual batalla de tots contra un, on si, de pas, pot rebre la imatge de Catalunya, sent el Barça una institució social i en l'imaginari col·lectiu de primer nivell, doncs millor que millor. Els tres fronts són el mediàtic i, per tant, reputacional, el federatiu —des de la RFEF a la FIFA i la UEFA— i l'estrictament penal.

Com sol passar en els casos amb rebombori, surten dels seus caus les piranyes mediàtiques i ja donen per culpable i condemnat el Barça. En conseqüència, alguns, dels quals no tinc el menor dubte de la seva bona intenció, reclamen al Barça explicacions. Cal dir que els pagaments a Negreira, pel que sabem, disten de semblar assenyats. Ara bé, que siguin delicte són figues d'un altre paner.

Per parts. Certament, el dany reputacional, el primer front, és gran, però en ple diluvi de desqualificacions, d'acusacions il·lusòries i de joc subterrani, el cap de setmana passada es va tancar una ronda de 1.500 milions d'euros per finançar l'Espai Barça. Per tant, ara per ara, el perjudici reputacional no sembla el terratrèmol que la cridòria —a casa nostra també— voldria. Els inversors i patrocinadors de ben segur que estan informats fil per randa, és a dir, documentalment, de com van les coses.

Ara bé, en un cas judicialitzat, i judicialitzat amb la més mala intenció del món —el Barça, com a entitat, i alguns presidents ja saben això què significa—, donar explicacions abans de saber què hi ha al jutjat és una imprudència que ultrapassa la temeritat. Regla, doncs, primera: no parlar del que no se sap. El Barça ha de fer pública una versió, però només quan sàpiga què hi ha contra ell. Enric Masip l'ha encertat de ple. La versió que cal donar serà el full de ruta de la seva defensa en totes les instàncies i esferes i, per tant, no se'n podrà desdir. La bona defensa és la millor reputació. Així doncs, l'única nota oficial, encara no explicació, del Barça ha de ser, a parer meu, que el Barça espera a personar-se en la causa i conèixer tot el que hi ha contra ell.

Aquesta declaració topa amb un obstacle només salvable si hi ha intel·ligència, cosa que, massa vegades, es posa en dubte, vist el comportament dels seus protagonistes. A hores d'ara estan denunciats pel costat blaugrana dos expresidents, Rosell i Bartomeu; un ex CEO, Grau; un exdirector d'esports professionals, Soler, i el mateix Barça. Per dur a terme una defensa reputacional íntegra i efectiva davant l'opinió pública, cal que tots els implicats no parlin més que per una sola veu, la del club, i només sigui aquesta la que se senti. Missió, sabent com sabem quines són les relacions personals entre molts d'ells, quasi impossible. Però aquesta unió, tot començant en l'esfera reputacional, és simplement capital. O tots a l'una o contra tots rebent des de tots els costats. Fàcil d'expressar, difícil de pair pels afectats. Però enlloc està escrit que la vida hagi de ser fàcil.

Dues batalles ja tenen guanyades en aquest front. La primera, Enríquez Negreira, el protagonista sobre el paper, pateix, lamentablement, Alzheimer i no podrà declarar. El seu fill, com tot fill, sigui imputat o no, està legalment dispensat de declarar contra son pare. L'altra batalla, la del col·lectiu arbitral, també està guanyada. En efecte, els àrbitres mai admetran —és més, han amenaçat amb querellar-se contra qui afirmi el contrari— haver rebut cap suborn, directe o indirecte ni del Barça ni de cap altre equip, per més que molts exàrbitres  figurin o hagin figurat en plantilles de clubs de futbol de primera, com, per exemple, els dos de la capital del Regne. I una arma que comença a despuntar: Negreira tenia més donants que el Barça.

Federativament, el Barça té en contra dos dels tres flancs possibles. Per part de la RFEF no hi ha cap possibilitat de sanció, car les infraccions greus, en cas d'existir, prescriuen tres anys després. Les de la FIFA ho fan en deu, però. Tanmateix, la situació més greu és pel que fa a la UEFA. En efecte, atès el seu reglament disciplinari, les infraccions contra la integritat són imprescriptibles. Barbaritat jurídica perfectament compatible amb caníbals de les mínimes regles d'un dret sancionador garantista. Ningú, sense haver-se begut l'enteniment, diria que la UEFA —i per derivació, la FIFA— són paradigmes de la integritat, del respecte de les garanties i dels controls externs i independents, sotmesos, al final, a la verificació dels tribunals de justícia. Això últim, entre altres coses, perquè el monopoli basat en una matèria primera —els futbolistes— que no contracten, però sí que exploten gratis, es regeix sota amenaça d'expulsió de qui tingui la infeliç idea de demanar aixopluc als tribunals ordinaris. No ens precipitem, però el panorama més costerut, un infinit Tourmalet, el té el Barça en la UEFA. En tot cas, tant l'actuació jurídica com la no jurídica que es faci ha de tenir en compte aquest horitzó, que és el realment perillós.

Endegant aquest feix processal, judicial i esportiu, s'haurà obtingut el propòsit perseguit: malmetre la imatge d'un club, que vol ser més que un club en el terreny esportiu i en el social

Finalment, ens trobem en el front judicial. En la seva denúncia, que no insòlitament querella, del ministeri fiscal es mencionen tres delictes: suborn esportiu, administració deslleial —per disposar de les quantitats pel suborn— i falsedat mercantil per fer comptar en els llibres els, en realitat, suborns com a prestació de serveis.

Anem a pams. Curiosa falsedat mercantil, per la qual Hisenda ha percebut el seu IVA i ha sancionat el Barça —i aquest ha acceptat— per la seva indeguda deducció i els recàrrecs corresponents. Una cosa és que l'operació, sigui, diguem-ho a títol d'hipòtesi, discutible, i una altra que no sigui real i que no hagi de figurar en els llibres de l'entitat. Per tant, la falsedat és, com a mínim, forçada.

Per acreditar l'administració deslleial, cal que es demostri que la despesa que consta en llibres o no era real —però bé sabem que sí que va ser real— o que era per un objectiu il·legal o legal però desmesuradament per sobre de mercat. Per saber la realitat de les operacions cal examinar la comptabilitat i la documentació que la suporta. Tanmateix, és necessari recordar que l'obligació de conservar la documentació mercantil és de sis anys. Passat aquest període, si no trobem la documentació comptable, no es pot presumir que les operacions reflectides en els llibres són irregulars o, fins i tot, delictives. Això també marca, com és obvi, el límit temporal retrospectiu de les investigacions.

Quant al delicte de suborn esportiu, recollit al punt 4 de l'art. 286 bis., que és tot menys una mostra de bona legislació, requereix que la transferència indeguda d'actius sigui per alterar una competició. Dos són, doncs, els elements essencials. El primer: el lliurament efectiu d'una quantitat dinerària o bé econòmicament valorable. El segon: que la finalitat sigui la de predeterminar o alterar de manera deliberada i fraudulenta el resultat d'una prova, partit o competició esportiva d'especial rellevància. No val el mer lliurament d'una quantitat. I per altra banda, els mitjans per aquesta alteració competitiva han de ser idonis. El sistema més fàcil d'establir l'alteració és veure si els resultats produïts s'ajusten a una pauta. Però guanyar i guanyar bé no basta, encara menys quan tens els millors jugadors del món, com certifiquen els premis nacionals i internacionals, tant d'equip com de seleccions. L'alteració dels resultats resulta summament difícil d'acreditar en competicions llargues amb una extensa pluralitat de participants, com la Lliga o la Champions.

Resta acreditar la finalitat, què hom pretén amb el lliurament dels diners: d'alteració de les competicions. Però aquesta alteració s'ha de cercar per mitjans idonis. Si el subjecte o subjectes subornats no tenen capacitat d'incidència, sigui degut a manca de preparació o de competències assignades en la seva organització per incidir en els resultats, haver donat diners podrà ser una operació censurable èticament, però en cap cas delictiva. Ser un panoli no és delicte. Això sí, endegant aquest feix processal, judicial i esportiu, s'haurà obtingut el propòsit perseguit: malmetre la imatge d'un club, que vol ser més que un club en el terreny esportiu i en el social.

Tot sense oblidar que el cas Negreira ho hem començat a saber partint d'un delicte cert, sigui de funcionaris o de particulars: la divulgació de les dades fiscals, cosa absolutament prohibida i censurable. Veurem aquí procediments?

Torno a unes línies més amunt. En l'estat de coses actuals, processals i esportives, l'única declaració viable és que s'està a l'espera de saber amb quins materials compta l'acusació per acusar. Aquesta és la primera línia de defensa. I la segona, anar tots, tots sense excepcions, a l'una. Més encara amb la Fiscalia Anticorrupció pel mig. Si no, a patir.