Aquest cap de setmana he vist la minisèrie de Netflix Adolescent, i no ha estat pas una bona idea. La sèrie és boníssima, diria per tot, però el mal cos encara no me l’he tret de sobre. De fet, vaig arribar al cap de setmana ja trasbalsada per la notícia de la mort d’una educadora social a Extremadura a mans dels tres adolescents amb els quals convivia en una casa tutelada. La van apallissar i escanyar fins a la mort.

La sèrie britànica, malgrat que no parla de cap cas real, també està basada en un seguit d’apunyalaments a noies adolescents per part de nois, també adolescents que van ocupar els titulars de la premsa del país; el que va portar a preguntar-se als guionistes per què en una família considerada normal, i aquí l’adjectiu és molt important, es pot acabar criant un fill que acabi tenint aquest tipus de comportament.

La qüestió no és pas ni senzilla ni simple, però precisament criar és la paraula clau; sense dubte la pèrdua de significat i la buidor del contingut, la manca d’importància social del que significa, el paper que té i el reconeixement a la necessitat de fer-ho n’és una part principal. Parlo de criar més enllà de la supervivència de les criatures; em refereixo a observar la seva creixença des de la consideració dels valors en els quals es fonamenta; no pas si estan a la mitjana d’alçada i pes, tampoc si van bé a l’escola. Em focalitzo en la responsabilitat que tenen els pares, pares i mares, de conduir el seu aprenentatge i aconseguir fer de cada criatura la millor persona possible. Això és feina, molta, molta feina, i no hi ha ni espai social per fer-la i, menys encara, reconeixement social d'aquesta.  

És una qüestió de qui assumeix o no les responsabilitats, i en quin grau i amb quina qualitat, per deixar que una criatura que és el bé més preuat d’una societat que vulgui tenir futur s’acabi convertint en un perill per als seus companys, i especialment les companyes

No es fa ni dedicant-hi poques hores, poques hores de convivència, ni comprant moltes coses, ni lluint o rient les gràcies de les criatures. Encara menys deixant-los fer el que vulguin escudant-se en criar-los lliures. Menys encara comprant com més aparells tecnològics millor perquè puguin estar connectats al món sense cap mena de guia o supervisió.  

Però criar tampoc és només una feina de pares i mares, ho és de la societat en el seu conjunt i especialment de l’escola, que darrerament s’ha fet prou embolic discutint si ha d’educar o ensenyar; com si poguessin defugir el paper social que els pertoca. En definitiva, és una qüestió de qui assumeix o no les responsabilitats, i en quin grau i amb quina qualitat, per deixar que una criatura que és el bé més preuat d’una societat que vulgui tenir futur s’acabi convertint, fins i tot abans de fer-se gran, en un perill per als seus companys, i especialment les companyes.