La primera vegada que vaig anar a París tenia 23 anys i va ser amb la meva mare. Ara he entès la pasta que va costar-li el viatge! Sopar al Moulin Rouge, dinar al Procope, còctel al restaurant Saint Georges, a dalt del Pompidou, visita completa a Versalles i, fins i tot, copa de Bollinger al Ritz, a l’estil Lady Di (però sense aquell final tan terrible!). La mare i jo celebràvem juntes el meu vint-i-tresè aniversari i que em quedava uns mesos estudiant a la Sorbona. Poques vegades hem plorat tant com quan ens vam acomiadar aquell dia al RER de Saint-Michel.

Un cop instal·lada, el meu seminari preferit va ser el de Picasso a través les dones que va estimar. I sé que, per més que s’imposés el romanticisme, aquest gran artista era un masclista! Però continuo entrant a Deux Magots, on va conèixer Dora Maar, quan passejo per Saint-Germain-des-Prés, i penso en el que filosòficament ha significat la seva obra a la història de l’art. En aquella època, el 2005, comprava vestits amb tutú a la botiga “Les Filles à la vainille” a Les Marais. Quina pena descobrir vint anys més tard que totes les botigues d’aquest barri són franquícies que també trobo a Barcelona! Almenys, el meu restaurant preferit a prop de la Place des Bois, el Chez Marianne, continua amb la seva cuina asquenazita. Amb aquest nom ancestral dels jueus que vivien al centre d’Europa, em recorda l’experiència més bonica que vaig tenir quan estudiava a París aquell estiu. Va ser a la festa de l’Alliberament, al Parc de Luxemburg, on em vaig enamorar, definitivament, de la chanson française.

Haig d’admetre que també és la ciutat on he passat més por. I no només per la pel·li de Taken, aquella on segresten la filla adolescent del Liam Neeson tan bon punt arriba a la Cité. Al Centre Pompidou vaig conèixer a un noi que em va demanar que li fes una foto. Anava amb la seva germana a un museu i això em va semblar prou aval. Després vam anar a prendre alguna cosa a una casa i vaig veure que la noia no hi era i que l’acompanyava un amic. Mitja copa de vi em va servir per veure alguna cosa estranya a l’ambient, vaig dir que no tenia cobertura al mòbil i que sortia a l’escala un moment, i vaig marxar a tota llet. Mai he sabut si va ser intuïció o paranoia, però recordo que era de nit a la Gare du Nord i que només volia arribar sana i estàlvia a la Cité Universitaire. Ho sento, pares, per no haver-ho explicat fins ara per no fer-vos patir més del que patiu amb la meva vida de Willy Fog. Els pobres m’han pagat estudis a França, a Bordeus i a París, i he tornat sempre amb un francès amb accent horrible! I és que a Bordeus sortia amb un americà i a París em vaig enamorar d’un italià.

Adoro París, i tots els tòpics són certs, menys “que els nens venen de París”

Adoro París, i tots els tòpics són certs, menys “que els nens venen de París”. Us ho dic jo, que he avortat dos cops de nens concebuts a la ciutat de l’amor i això que només hi era de pas. “No penso anar a un McDonald's a París”, vaig dir-li al meu actual exmarit, la nostra primera discussió després que ens quedéssim bloquejats per la neu el 2010. Je ne regrette rien, tot sigui dit. Sabies que Lumière (el canelobre amb accent francès de la Bella i la Bèstia) a la pel·lícula V.O. té accent italià? Sé que t’acabo de descobrir el món. A mi, personalment, no hi ha res que em posi més que un francès parlant anglès. La ment és així de retorçada.

Hi ha coses que mai no canvien a la ciutat eterna. Els mals cafès, la magdalena de Proust i les botigues gurmets de La Madeleine. Perdre els tiquets de metro i no poder sortir-ne. Demanar eau de garrafe perquè no et clavin nou euros per una Evian. Rue Rivoli, Rue Mouffetard, Saint-Séverin. Montaigne i la seva melangia. Les parisenques i el seu jenesequoi. Les crepes, el kir, el pain au chocolate. L’Angelus de Millet. Em meravello amb la museografia de la nova expo Louis Vuitton i que al costat de Shakespeare and Co. hi hagi una cafeteria americana. I Notre-Dame cremada. Malgrat tot, París bé val una missa si se celebra a la Sainte-Chapelle amb el millor gòtic internacional que he vist. Tots els Grands Hommes, de Voltaire a Zola, passant per Rabelais, Pasteur, Victor Hugo, Napoleó, Cézanne, estan enterrats al Panteó. Però, on són les dones? Aquest febrer hi han entrat els cossos del matrimoni Manushian, símbols de la resistència, amb 23 companys de lluita contra els nazis.

El meu París preferit és quan sortia amb en Carles Costa, en aquell moment corresponsal de TV3, per Champs-Élysées. Ara em sorprenc buscant les cafeteries que apareixen a Emily in Paris i es posen desagradables de tan cansats que estan dels selfies d'instagramers com jo. Vaig anar a veure Anatomie d’une chute al cine amb bol de crispetes i un parisenc em renya. El puntillisme parisenc i de Seurat. La penúltima vegada vaig anar a buscar-hi el premi al millor llibre d’educació vinícola del món pel meu llibre #ConVinoConTodo. Per celebrar-ho vaig anar a la nova ambaixada catalana, i és que La Maison de la Catalogne, situada en aquell carreró al costat dels cines d’Odéon, estava tancada a perpetuïtat. Per sort, continuem tenint Les Poulettes Batignolles, on la Judit Cercós marida les creacions del seu home amb champagne i vi català. París continua sent una festa.