Sílvia Orriols ha guanyat a Ripoll explotant la ferida del 17-A i procurarà escampar el seu discurs a la resta del país des de la ferida del procés. Abans d’explicar els perquès d’això, però, cal fer uns apunts preventius —refregidíssims, d’altra banda— per situar el lector: el múscul de l’extrema dreta a Catalunya és Vox, Aliança Catalana ha fet el 30% de vots a Ripoll i si algú fa servir aquest exemple per reblar el clixé que el moviment independentista treballa sobre una base racista és perquè aquest algú és nacionalista espanyol. Dit això, que hi hagi gent —no sabem quanta, però xerren a les tertúlies— predisposada a posar-se de perfil davant d’un discurs com el d’Orriols, és el resultat de la ineficiència d’una classe política que encara no ha trobat les paraules per marcar cap posició.

Si en una nació minoritzada per un estat com l’espanyol, la millor solució que se t’acut per “salvar Catalunya” és atacar els musulmans, és que fas passar bou per bèstia grossa

Un dels preus a pagar per no fer la independència el 2017 és el de la frustració. L'abstenció n’és una mostra. I també ho és que als sofàs del país hi ha qui posa 8TV i està disposat a obviar el racisme de la nova alcaldessa de Ripoll perquè ofereix un discurs nacional aparentment sòlid. Dic aparentment perquè, si en una nació minoritzada per un estat com l’espanyol, la millor solució que se t’acut per “salvar Catalunya” és atacar els musulmans, és que fas passar bou per bèstia grossa. Però al país fa temps que no es veu bon bestiar i això acaba desorientant el personal, que s'agafa a qualsevol lideratge que “digui les coses pel seu nom” per guarir-se les pors de sentir-se perdut, encara que les coses que “digui pel seu nom” siguin les que diu Sílvia Orriols. Penso en Pilar Rahola, per exemple, que ha lloat Orriols per “parlar del que ningú parla” com si això fos, per se, una contribució positiva. Si vols parlar de demografia, Pilar, parlem-ne. O exigim que la classe política independentista s’embruti les mans per garantir, per exemple, polítiques lingüístiques que remin a favor de l’adscripció nacional catalana. Però si la part que agrada és la que assenyala comunitats per culpar-les dels mals del país, això ja és una altra cosa.

No hi ha res que combati l’extrema dreta —l'espanyola i la catalana— com una classe política independentista competent

Fa sis anys de la rendició dels líders independentistes i el país s’ha anat desfent a poc a poc. La nostra classe política és incapaç d’oferir cap victòria al seu electorat. No ho fa ara ni ho va fer llavors, quan va abaixar les banderes per encarregar-se de la gestió del mentrestant. La política catalana ha bastit un discurs buit que no la compromet, va abandonar el nacionalisme d’arrel perquè no li semblava prou integrador ni mobilitzador i ha acabat abraonant-se a l’administració material del país sense millorar-ne res: les xifres en l’àmbit lingüístic són cada vegada pitjors, TV3 paga sèries bilingües que releguen el català a un acudit, la clivella territorial i centralista és fonda, fer servir Rodalies és un insult diari i la comprensió lectora dels infants catalans aviat serà un unicorn. Mentrestant, Pere Aragonès és un home que viu obsessionat amb el seu govern-aparador, amb convertir la imatge de la gestió eficient del Govern en producte electoral, en posar noms de conselleries que transmetin estabilitat i poder-se guanyar la confiança d’un sector que, en el fons, preferiria que Pere Aragonès no existís. Políticament parlant, el país és un solar. Per això és tan profundament cínic veure segons quines proclames “No passaran” contra Orriols: li han adobat el terreny perquè passi.

Sílvia Orriols no està en condicions d’arreglar res. Es dedica a magnificar problemes paral·lels i vendre el seu nom com la solució per distanciar-se de la incompetència dels polítics independentistes

Junts no sap reorganitzar-se, ERC vol donar l’estocada final amb la seva estratègia de la Catalunya sencera i la CUP maniobra en silenci per salvar els mobles elecció rere elecció, folrant-ho tot de retòrica obrerista, embafadora i caduca. L'enèsima escenificació de la desfeta són les maniobres per configurar les llistes a les eleccions espanyoles, on hi figuren Francesc-Marc Álvaro o Eduard Pujol com a propostes il·lusionants. O el pensament silenciós amb què molts s’hauran allitat avui, el de saber que, en el fons, l’independentisme de Xavier Trias i l’unionisme de Jaume Collboni no són coses gaire diferents. Sílvia Orriols no està en condicions d’arreglar res d'això, i es dedica a magnificar problemes paral·lels i vendre el seu nom com la solució per distanciar-se de la incompetència de la classe política independentista, rascant la ferida al cor de l’independentista que se sent traït. No hi ha res que combati l’extrema dreta —l'espanyola i la catalana— com una classe política independentista competent. Als nostres partits, però, els interessa més seguir guarnint tuits amb l’emoji del puny alçat que fer un pensament i procurar relligar allò que de 2017 ençà es va trencar i de fer-ho amb un discurs rearmat ideològicament, que s’estructuri, sense dubtar, des de la nació.