Surto d’una conversa amb un expolític del PP, a Madrid, amb qui compartim que darrere les astracanades de Trump, hi ha un moment històric apassionant, que estem vivint en directe: la configuració d’un nou ordre mundial amb trenta anys de retard respecte a la caiguda del mur, diferent del que hem viscut des de la Segona Guerra Mundial i en què Europa va pel camí de no pintar-hi res.
Caminant pel carrer Lasgasca de la capital d’Espanya, en un migdia gairebé primaveral, Google Maps em porta a la cafeteria on, asseguren, pots prendre el millor cafè del Regne. Hola Coffee Lagasca, es diu. Un dels dos locals que Hola Coffe Roasters té a Madrid. A l’entrada hi ha dos nois darrere de sengles caixes per pagar, i demano un espresso. Em diuen que m’assegui a taula, que ja me’l porten. M’assec en una taula rodona d’un passadís on n’hi ha una altra d’ocupada i que porta al fons del local, on hi ha la sala, que calculo que no pot acollir més de vint persones. Està tot ocupat, principalment per noies joves consultant el seu ordinador portàtil. Al cap de tres minuts, m’arriba el cafè. Sense sobre de sucre, però amb una cullereta i un vas d’aigua amb gas. Me’l prenc en tres glops pausats. No sé si és el millor d’Espanya. Però és molt bo. He pagat dos euros i mig.
Si ja ni tan sols en la qüestió dels cafès, Europa pot ser la capdavantera, aleshores és que, efectivament, tenim un problema
Però surto preocupat. Europa, efectivament, està en crisi. I grossa. He anat a parar al cafè del carrer Lagasca perquè la nit abans he escoltat a la ràdio que, amb el nom de The World's 100 Best Coffee Shops, s’ha presentat el Top 100 mundial de cafeteries, que reconeix les que ofereixen cafè de gran qualitat i, a més, aposten per la innovació i per oferir "experiències" úniques. S’han avaluat 4.000 cafeteries a tot el món. I, sorpresa, el rànquing l’encapçala una cafeteria australiana i la segona és als Estats Units. Per trobar la primera cafeteria espanyola del llistat cal baixar al lloc 12. I al lloc 25 hi trobem la primera catalana, Nomad Frutas Selectas, a Barcelona.
I quin drama és aquest?, direu. Doncs molt gros. Soc molt fan de la descripció que George Steiner feia d’Europa. "Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa, fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Issaak Bàbel. Hi caben des dels cafès de Copenhaguen per davant dels quals passava Kierkegaard, capficat durant les seves passejades, fins als taulells de Palerm. No hi ha cafès antics ni distintius a Moscou, que ja és un suburbi d’Àsia. Molt pocs a Anglaterra, després d'una breu moda al segle XVIII. No n'hi ha cap als Estats Units, tret del reducte gal·licà de Nova Orleans. Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu uns dels indicadors essencials de la 'idea d'Europa'".
Si ja ni tan sols en la qüestió dels cafès, Europa pot ser la capdavantera. Si els Estats Units es permeten el luxe d’estar al davant en el rànquing mundial, aleshores és que, efectivament, tenim un problema.