Ni majoria independentista ni restitució legitimista de cap mena. Puigdemont obté la satisfacció d’un resultat advers per a ERC, als qui finalment ha superat amb claredat. Un objectiu indissimulat des de fa anys. En particular, pel que va passar el 2021, quan ERC passava per primera vegada per davant de Junts en unes eleccions al Parlament. Una circumstància insòlita que va doldre a l’ànima postconvergent i que no va fer més que accentuar una animadversió creixent que ha fonamentat a ultrança l’estratègia juntaire comandada per Puigdemont.
La cobejada victòria del president legítim damunt ERC no pot ser, però, més amarga. La seva candidatura se situa en segon lloc, no tant perquè s’hagi disparat (l’increment és de només tres escons malgrat la polarització), sinó perquè els republicans han perdut més d’un terç dels diputats. Magre premi de consolació per a l’estratègia de Waterloo. Mentrestant, la CUP perd més de la meitat dels diputats respecte al resultat obtingut fa tres anys. Com ja va passar a les eleccions espanyoles, les dues forces independentistes a l’esquerra de Junts són les principals damnificades. De la mateixa manera, el conjunt de forces alineades a la dreta o la dreta extrema han experimentat un creixement molt notable, amb un discurs ferotgement antiimmigració al qual s’ha apuntat el PP sense contemplacions.
Que Salvador Illa sigui el més ben situat no vol dir en cap cas que pugui ser investit davant un Parlament fraccionat a l'estil italià
Salvador Illa ha guanyat clarament les eleccions. I és, d’entrada, l’únic candidat viable del Parlament entrant. Però que sigui el més ben situat no vol dir en cap cas que pugui ser investit davant un Parlament fraccionat a l'estil italià. L’anomenat tripartit, històric espantall convergent, suma just la majoria necessària a l’espera d’un ulterior recompte final. Comuns, que van precipitar les eleccions en tombar els pressupostos, també han sortit malparats d’uns comicis anticipats que van forçar després d’haver perdut l’alcaldia de Barcelona i quedar formalment fora del govern Collboni.
El que també suma aritmèticament és un acord entre els d’Illa i Waterloo. Un acord que Puigdemont havia insistit a descartar. Però que sí que apuntaven sectors del partit, tal com va verbalitzar Xavier Trias davant la possibilitat que Illa s’imposés amb contundència, tal com s’ha esdevingut.
La pregunta a fer-se, arribats a aquest punt, és què pot oferir Illa per obtenir l’aval de l’independentisme (ERC, preferentment) que eviti una repetició electoral? Els socialistes no han dubtat els darrers anys a fixar un cordó sanitari contra els republicans a la capital de Catalunya per impedir, primer, l’alcaldia de Maragall i, després, el govern d’entesa entre Trias i el mateix Maragall. De la mateixa manera que durant la passada legislatura es van aliar amb Junts per barrar el pas als republicans a la Diputació de Barcelona. No són precedents que convidin precisament els republicans a votar Illa. Però aquesta qüestió és secundària davant la proposta política que pogués fer Illa per seduir l’independentisme o una part d’aquest. I avui per avui, allò que Illa està en condicions d’oferir sembla a anys llum d’allò que els republicans (sense descartar els juntaires) poden acceptar com a mínims per avalar la seva investidura.