Fa gràcia veure com JxCat juga totes les cartes a la vegada com feia la CiU de les millors èpoques. Aquest partit de Carles Puigdemont que cada dia que passa s’assembla més a la força que en el seu moment van liderar Jordi Pujol, Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida, té ben apresa la lliçó de posar un ou a cada cistell perquè així segur que hi sortirà sempre guanyant alguna cosa, per petita que sigui. O, si més no, aquesta és la teoria, tret de les vegades que amb aquesta manera de fer el que acaba succeint realment és que hi perd bou i esquelles.

És allò tan característic del ni sí ni no, sinó tot el contrari, o del sí però no que ha guiat històricament l’actuació del món convergent de tota la vida. I durant cert període li va donar prou bons rendiments jugar a l’ambigüitat, a l’equívoc, al doble llenguatge, a dir una cosa i fer-ne una altra, a fer veure una acció i l’oposada al mateix temps, a putairamonejar com va fer fortuna en un moment determinat. Es tracta de tenir un peu a cada banda, i això, abans CiU i ara JxCat, ho han aplicat i ho apliquen a totes les esferes de l’activitat política: a la ideològica, a la conceptual, a l’estratègica, a la pràctica del dia a dia i a la que més convingui.

Aquests paràmetres són els que marquen exactament la relació que ara JxCat manté amb el PSOE. En teoria, el partit de Carles Puigdemont és un dels socis que permet que Pedro Sánchez continuï sent a la Moncloa. Li dona suport, doncs, però a la vegada li fa d’oposició. I ho fa fins al punt de portar el lligam que tenen al caire de la ruptura. A la pràctica, però, només ho fa veure, tot és pura comèdia, perquè, cada cop que la corda es tensa i el trencament sembla que és irreversible, en l’últim segon sempre posa el fre i fa marxa enrere. Això és el que ha succeït en el penúltim d’aquests casos, el de la proposta presentada al Congrés per demanar que el líder del PSOE se sotmetés a una qüestió de confiança, que ha acabat retirant a petició del mediador internacional que fa de testimoni de les reunions que tots dos partits celebren de manera regular, un cop al mes, a Suïssa per negociar l’ajut de l’un a l’altre i viceversa.

No deixa de ser curiós que JxCat es passés temps i temps reclamant la presència d’un mediador internacional abans d’avenir-se a negociar res amb el PSOE, convençut que quan arribés el cas li donaria la raó, i que a l’hora de la veritat li hagi sortit el tret per la culata. És el risc que té procedir d’aquesta mena de manera, que mai no s’arriba a controlar l’escenari del tot i poden passar coses com aquestes, que minen seriosament el crèdit de qui actua així. I el 130è president de la Generalitat i els seus han portat tantes vegades la situació al límit i tantes vegades s’han desdit a última hora que el normal és que la credibilitat se’n ressenti, i no pas poc. O és que algú es pensa que realment l’objectiu de les reunions entre les dues parts és resoldre el secular conflicte polític entre Catalunya i Espanya, quan ni tan sols es compleix un simple acord de traspàs de competències i quan tothom sap que el PSOE és tan contrari a l’exercici de dret d’autodeterminació com ho és el PP, per molt que Jordi Turull s’esgargamelli a proclamar que les trobades sí que serveixen per a això? A fer-ho veure, més ben dit. I aquest és el principal problema que JxCat té damunt de la taula, que fer veure el que no és cada cop cotitza més a la baixa.

El 130è president de la Generalitat i els seus han portat tantes vegades la situació al límit i tantes vegades s’han desdit a última hora que el normal és que la credibilitat se’n ressenti, i no pas poc

El mateix ha succeït amb l’episodi de la condonació pel govern espanyol de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a la Generalitat. Més enllà de consideracions estrictament econòmiques que qüestionen que realment al final els catalans s’acabin estalviant res i que situen la reforma del finançament autonòmic —pendent des del 2014 perquè el PP no l’ha volgut afrontar mai— com a autèntica pedra de toc, el paper de JxCat ha estat l’habitual quan es tracta d’acords que ha assolit una altra força política, i més en aquest cas que se l’ha apuntat ERC. D’entrada s’hi va pronunciar en contra, perquè és “una aixecada de camisa” i no li agrada que la mesura s’apliqui a la resta d’autonomies i es converteixi en un nou “cafè per a tothom”, de manera que potser quan arribés l’hora de validar-la al Congrés no hi votaria a favor. Després va precisar que no és que hi estigués en contra, sinó que voldria que el perdó fos de la totalitat del deute del FLA, però que més val una part que res. Tot això en a penes vint-i-quatre hores i havent de ser el mateix Carles Puigdemont qui sortís a posar els punts sobre les is.

Si fa no fa, és l’estil també del capteniment respecte de la frustrada moció de censura contra l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, per liderar una formació, Aliança Catalana, que la resta de partits consideren d’extrema dreta. Aquí JxCat ha jugat totes les cartes possibles. Primer va fer costat al cordó sanitari del Parlament contra l’extrema dreta, després va fer sortir Artur Mas perquè digués que s’hi ha de poder parlar (amb Aliança Catalana) i li aplanés el camí per desmarcar-se’n (del cordó sanitari) quan li convingués, després la direcció nacional va imposar a la secció local (de Ripoll) que fes marxa enrere quan ja la tenia pactada (la moció de censura) amb ERC, CUP i PSC i, finalment, Jordi Turull va comparèixer per assegurar que a partir d’ara combatran com mai l’extrema dreta. Llàstima que quan ja havia aconseguit quadrar el cercle va aparèixer Jordi Pujol, en aquest cas com si d’un outsider es tractés, per esmenar la plana a la cúpula del partit i defensar que s’ha de “mantenir l’exclusió” a Aliança Catalana.

La llista d’exemples podria ser més llarga, però amb aquests n’hi ha prou per constatar quina és la manera de fer que JxCat ha heretat de CiU, tot i saber, com a bons cristians de formació que són la majoria dels seus membres, que no es pot anar a missa i repicar. Per allò que una imatge val més que mil paraules, el recordat Toni Batllori —ninotaire, com li agradava que li diguessin—, en una de les tires que cada dia publicava a La Vanguardia va dibuixar, en una barra d’un bar, un home que prenia un cafè que li preguntava a un altre que llegia el diari com era que al final havien votat a favor si no havien aconseguit res a canvi i si d’entrada hi estaven en contra. “Perquè són de CiU” [veure La Vanguardia del 13-4-2012, pàgina 9], va ser la resposta. Doncs això, ni sí, ni no, sinó tot el contrari.