La darrera decisió no pot ser més provocadora: convertir Josep Borrell, un dels personatges més despectius i obertament bel·ligerants contra els drets nacionals catalans, en president del CIDOB. I ho fan en plena crisi de relacions entre el PSOE i Junts, en una reedició insultant dels “si no vols caldo, dues tasses”. Aquest és el darrer exemple de la prepotència menyspreativa amb què els socialistes acostumen a tractar les relacions amb els seus presumptes aliats, amb especial malvolença cap a Junts. Sense anar més lluny, el dia en què Carles Puigdemont anunciava la qüestió de confiança, els socialistes decidien negar-li l’escorta policial que li correspon per llei. I el dia abans s’havien “oblidat” de complir l’acord a la Junta de Seguretat, pactat el juliol passat, per a la transferència de competències als Mossos de la seguretat dels ports i aeroports, mentre introduïen la Guàrdia Civil al CAT-112. I abans Illa s’havia negat a visitar Puigdemont, en la seva ronda de presidents, i així un llarg etcètera. Tot això sumat a l’incompliment flagrant de tots els pactes signats en el famós “acord de Brussel·les”.

És així com, mentre Sánchez envia Santos Cerdán a Suïssa una vegada i una altra per mantenir l’aparença de diàleg, i fa tota mena de declaracions paternalistes sobre la bondat de les relacions amb Junts, alhora no perd cap oportunitat per deixar clares dues coses: que el PSOE és qui mana; i que a l’independentisme ni aigua. En aquest punt, uns anys després d’aquesta tossuda constatació, queda clar que l’objectiu principal de l’acord de Brussel·les, que era el de tractar i/o negociar el conflicte català, no existeix a can socialista, ni com a possibilitat, ni com a voluntat. L’“acord de Brussel·les” s’ha convertit en un paper mullat. I la reunió a Suïssa d’aquest proppassat divendres n’és la rúbrica.

Què ha de fer Junts davant del que, a hores, d’ara, es pot considerar una persistent estafa? De moment ha mogut peça i ho ha fet amb contundència, tant pel que fa a presentar una qüestió de confiança —legalment poc eficaç, però políticament molt rellevant—, com per les declaracions dels seus líders, des de Míriam Nogueres i Jordi Turull, fins al mateix president. “No podem continuar així”, ha avisat Puigdemont, mentre afegia que “si és per al manteniment de les polítiques que s'han fet fins ara, no hi serem”. Sens dubte, Junts no vol patir la “síndrome d’ERC” i convertir-se en una simple crossa dels socialistes, gratis et amore. A diferència dels republicans, que han perdut tot el crèdit com a negociadors amb l’Estat, Junts encara manté la imatge d’un negociador dur, que no està disposat a córrer darrere la pastanaga, però certament no li queda massa marge per sostenir-la. Per això s’ha plantat, i per això mateix ha esbossat el que podria ser un ultimàtum.

Queda clar que l’objectiu principal de l’acord de Brussel·les, que era el de tractar i/o negociar el conflicte català, no existeix a can socialista, ni com a possibilitat, ni com a voluntat

Ara bé, i és la gran pregunta, està Junts disposat a mantenir les posicions i, si cal, trencar el pacte? Potser a això es refereix Puigdemont quan diu “hem de pensar que no ens sobra el temps i hem d’estar preparats per al que pugui venir”. Certament, no sobra el temps, perquè la ciutadania que entén l’estratègia negociadora que ha seguit Junts necessita percebre que és una estratègia exitosa, i no una aixecada més de camisa. I, certament, també cal estar preparats per al que passarà, perquè la decisió de trencar de Junts deixaria Sánchez a la corda fluixa, amb Feijóo salivant. Atès que aquest seria l’escenari, cal mesurar seriosament les decisions, i si es prenen, cal mantenir les posicions.

És una disjuntiva diabòlica. Si Junts no trenca i el PSOE manté la seva estratègia de la granota al bany maria, Puigdemont perdrà bous i esquelles. La ciutadania que el vota no comprarà una estratègia ERC bis, ni acceptarà mantenir Sánchez al govern espanyol, i menys amb Illa a la Generalitat desnacionalitzant Catalunya. Al pacte amb el PSOE li queden dos telenotícies per ser sostenible. Però, alhora, si Junts trenca, és possible que això faciliti l’arribada del PP al poder, cosa la qual tampoc és digerible per als votants de Junts. És un mal a pitjor, sense que estigui clar quin és el mal i quin el pitjor.

Emperò, hi ha un camí del mig, que és el que ha de contemplar l’independentisme: el de no deixar-se seduir per uns o pels altres, tots dos bàndols voraços a l’hora de retallar els nostres drets i erosionar la nostra nació. No podem caure en el parany letal de mantenir el PSOE perquè és més “presentable” que el PP, quan algunes de les accions més perverses contra Catalunya s’han fet sota el seu mandat. Ara mateix podem veure com els socialistes tenen tots els poders a Catalunya, i els fan servir per espanyolitzar el país i desnacionalitzar-lo. De fet, fan més mal que el PP, perquè ho fan amb millors maneres. Però no ens equivoquem, ni uns, ni altres ens volen cap bé. De manera que l’única alternativa és mantenir posicions, pactar si és efectiu, i trencar si no hi ha resultats. I no mirar enrere. Ja s’ho faran. No ho oblidem, en la defensa dels nostres drets, estem sols.