Les xarxes socials han viscut una nova onada del fenomen #metoo o #jotambé associat, en este cas, al periodisme. Varien les professions i els gremis però no pas les deplorables actituds masclistes. Lo més trist és que no ens ve de nou, ni els comportaments, ni alguns noms, i no sembla que s'hi faça tot lo necessari per a posar-hi remei. Tan encantadors, ells, tan macos i templats. Si només miren de ser simpàtics. Si, total, s'ha fet tota la vida així, no sé com vos poseu per no res. Pobrets, assetjadors, que ara que comença a canviar el paradigma no saben com posar-s'hi i la culpa serà nostra, altre cop, per voler revertir dècades —segles— d'injustícia i impunitat. Ho han tingut fàcil, però. Veníem ensinistrades de casa, com diu Anna Punsoda, i poca nosa els hi havíem fet. Fins ara.

Se veu que una dona no té res millor a fer que dixar de costat la seua vida —faena, família, amistats, oci— per a dedicar este preuat temps que li pertany a intentar oblidar els atacs externs que ha patit o a defensar-se'n. Tot i que, segons com, més que externs també podríem qualificar-los d'agressions des de la pròpia trinxera suposadament amiga, si considerem que hòmens i dones formem part de la mateixa espècie humana. No n'hi deu haver prou amb lo sostre de vidre, la bretxa salarial o la càrrega mental del dia a dia que, damunt, lo cervell s'ha d'ocupar de i preocupar-se per justificar una realitat que ja clama al cel i que alguns —molts, massa— encara no veuen o no volen vore. Mos espentegen a acusar anònimament, per temor a represàlies, a crítiques, a incomprensions. Per mandra a saber que allò no tindrà recorregut i que hi sortiràs perdent.

Los hòmens s'encobrixen entre ells i les dones mos descobrim entre natros. Mos avisem del perill i mos encoratgem a sortir-ne. Des que Ana Polo va explicar el seu cas amb Quim Morales, una allau de casos ha sortit a la llum, sobretot a través de la xarxa X (antic Twitter). Dones valentes, com Marta Roqueta, explicant experiències llefiscoses similars. Una rere l'altra han exposat situacions vomitives i moltes altres los hi han donat suport. En canvi, ells, no surten un rere l'altre a demanar disculpes o a reconèixer la seua responsabilitat (comptadíssimes excepcions, flors que no fan maig). Com bé diu Elisenda Pineda, caldria una mena de #metoo a la inversa. Un mínim, senyors, que ja sou grandets. Entre els que callen (silenci), los que no ho veuen tan greu (falta d'empatia) i els que, a sobre, acusen la víctima (criminalització) no hi ha manera d'avançar... Per a construir de vegades cal deconstruir, però perdre poder no li deu agradar a ningú.

Hi ha nombrosos testimonis i denúncies però encara avui qui ha de donar explicacions és més la víctima que l'agressor

No són fets puntuals, és una plaga. És lo sistema, perquè no m'imagino pas desenes de dones violant un home drogat i guardant silenci durant anys, com sí que van fer 51 hòmens francesos sense escrúpols amb Gisèle Pelicot. Cap baró va tindre un u per cent de decència. Al contrari, es van encobrir i van ser-ne còmplices i al juí encara tenen la barra de tapar-se i dissimular. I no mos diguésseu exagerades perquè una cosa porta a l'altra. Mos voldrien sotmeses, no saben gestionar un tracte d'igualtat. Perdrien privilegis. Estan espantats i es desfoguen així. Massa dones a qui no se'ls ha fet prou cas fa temps que s'esbeleguen. Hi ha nombrosos testimonis, reportatges (com el de Sara González), articles, denúncies públiques i als jutjats però, encara avui, qui ha de donar explicacions és més la víctima que l'agressor.

Hi ha moltes maneres de maltractar i molts tipus d'agressions sexuals, no tot són petons furtius, ni les brometes fan gràcia. També hi ha el descrèdit constant, la ridiculització pública, lo menyspreu, la infravaloració, la humiliació, l'amenaça, la burla, l'angoixa que no et traus de damunt. I aquella malèvola manera de malparlar de tu sibil·linament, a amistats o a superiors, per a aïllar-te i que et perden la confiança o et despatxen de la faena, amb l'excusa de la incompetència. I tot això, repetixo, amb la trista connivència dels entorns, majoritàriament masculins però també amb alguna aliada deshonesta. Denunciar encara és massa car, emocionalment, laboralment, econòmicament, socialment. No mos podem permetre que surta més a compte callar. Los mecanismes de detecció i càstig estan rovellats. Cal greixar-los o fotre'ls-hi foc i crear-ne de nous, però estos abusos s'han d'acabar. Ni una més.