Amb el fenomen de la immigració sens dubte ens passa com en tants d'altres, on la nostra realitat quotidiana es pot veure pràcticament afectada per una idea que, a priori, ens resulta encertada. Voldríem ser d'una manera, però en realitat som d'una altra. Ens podem sentir molt favorables a les mesures de sostenibilitat planetària, però continuem utilitzant l'e-commerce internacional, viatjant a països exòtics amb els quals nodrir de fotos els nostres perfils a xarxes, o substituint mòbils cada parell d'anys, o protestant pels molinets, plaques, o dessaladores que ens quedin a prop de casa. És complicat ser ecologista i alhora enviar whastaspps als nostres grups.
Amb la immigració, la teoria que la majoria subscriu també ho aguanta tot: solidaritat, cooperació, comprensió, tolerància, integració, que cadascú triï les paraules que li vinguin més de gust o que consideri més correctes. El fet és que, en arribar al moment de la seva realització pràctica, la cosa és ben diferent. És com aquella coneguda locutora de ràdio que deia tenir tot el dret a morir roja com els seus pares, encara que portés les mans plenes d'opulents anells d'or. Una de les seves empleades al mitjà em va comentar aleshores com qui no vol la cosa, que hauria estat bé que també fos roja pagant una mica millor als seus assalariats.
Podem tenir unes hipòcrites relacions de cooperació amb països els valors dels quals en drets humans són escassos, però no és el mateix conviure amb els qui d'aquests països venen per quedar-se i sense renegar-ne.
Qualsevol ésser humà és el nostre germà. Els qui no accepten la filiació divina tenen més difícil entendre la paraula fraternitat; en tot cas, aquesta tendència moderna tan de moda que aplaudeix al solidari, diu amb això que qualsevol persona és part d'una pols d'estrelles primigènia, que això ens hauria de permetre mirar al qui arriba sense temor i amb amor. Però sabem que ésser humà no és garantia de ser bo, i com més llunyà sentim algú, ja sigui pel seu origen, per la seva ètnia o per la seva religió, més gran pot ser la desconfiança quant a les virtuts que pugui tenir. És un error, sí, però comprensible, ja que des de la caverna la supervivència de la humanitat ha jugat a aquest equilibri ambivalent entre la competència amb el diferent i la capacitat de col·laboració amb ell.
No hi ha enemic més gran de qui arriba a un lloc que el penúltim en arribar-hi. L'últim en tema migratori pot ser l'últim migrant o també l'últim en l'escala social. La competència per uns recursos que es fan més escassos com més són a repartir, ja és un gran què. Però no ens enganyem, per a Europa no totes les cultures són iguals, i no és un tema de raça, sinó cultural, filosòfic i d'identitat. I no dic religiós per no polemitzar. Podem tenir unes hipòcrites relacions de cooperació amb països els valors dels quals en drets humans són escassos, però no és el mateix conviure amb els qui d'aquests països venen per quedar-se i sense renegar-ne. Sobretot, no s'oblidi, no serà el mateix per a qui efectivament hi ha de conviure. I sí, després hi haurà un occidental masclista i un musulmà feminista, però reconeixeran que això que anomenen "l'estructural" no serà igual aquí i allà. Si els qui ens governen continuen dient una cosa i pensant-ne una altra, el creixement dels partits que denominen d'"extrema dreta" de manera lineal i simplista, tenen el camp adobat per al seu creixement. I a qui li donaran la culpa, quan això passi, a qui ven una idea o a qui democràticament se la compra?