Ningú no perdona les hipoteques

"Val més estar callat i semblar ximple que no pas parlar i esvair definitivament els dubtes"
G. Marx

Hom podria assumir fins i tot que el governessin malament; al cap i a la fi, és el més comú dels governs; podria considerar que, atès que són allà asseguts, alguna cosa deuen saber; fabular que tenen mèrits ocults o que els seus assessors saberuts —pagats amb els nostres diners— els els deixessin. Hom podria assumir diferents explicacions o posicions, fins i tot algunes que no li agraden gaire, si arribés a comprendre el sentit final i reflexionat del que diuen. Hom pot fins i tot llançar-se per l'estimball per aquells que considera els seus. El que no crec que sigui possible és assumir que et tractin com un imbècil o que, en cas que no sigui això el que estan fent, la cosa encara sigui pitjor i ho siguin ells mateixos.

Ningú no perdona les hipoteques.

Tot adult en plena possessió de les seves facultats mentals ho sap. Ningú no perdona mai les hipoteques. Cap banc, ningú. Per què trien, llavors, com a exemple per al populatxo la imatge del perdó de les hipoteques? Ningú no condona una hipoteca. El banc no es menja el deute i en perd els interessos. Abans que això et fan fora de casa. A qui se li ha acudit prendre'ns per carallots i dir-los als ministres d'argumentari que repeteixin un argument tan absurd? Pilar Alegria i Óscar López, de moment. Espero que la resta tinguin una micona de vergonya intel·lectual i li diguin al de l'argumentari que se'l fiqui per la quitança.

"Si als ciutadans els diguessin que el govern espanyol assumirà una part de la seva hipoteca i per descomptat la casa continua sent seva, algú diria que no?" Ho ha dit una ministra, ho ha dit a la Moncloa, ho ha dit a la roda de premsa del sacrosant Consell de Ministres. La senyora Alegria no deu imaginar que la totalitat dels ciutadans sap que ningú no es fa càrrec a canvi de res dels deutes, i que aquests no es paguen amb bitllets del Monopoly, sinó que van a algun lloc. Quan assumeixi això, li explicarem que si el govern espanyol assumeix part de la meva hipoteca, de la seva i de la de l'altre, me l'acabarà cobrant en els meus impostos. O sigui, que diu que condona i el que fa és mutualitzar. Però això ja és una altra història. El pitjor és el fet que et prenguin per tanoca.

No era idea seva. Ni tan sols el símil ximple no era de la seva collita, fins i tot això l'hi entaforen. Ho sé perquè un altre gran de la congelació, Óscar López, rumia que rumiaràs sobre com explicar als ximplets dels votants el que estaven a punt de fer per dissimular el que els ha demanat ERC, ha arribat a la mateixa estupidesa: "A mi m'encantaria que em perjudiquessin traient-me la hipoteca". A la mateixa sala de la Moncloa, després del mateix sacrosant Consell de Ministres. A qui se li ha acudit un símil tan bast i ximple? Per què ho repeteixen com si fossin lloros sense haver dedicat ni deu segons a reflexionar com n'és d'infantil i de poc apropiat el plantejament? No saben que tothom sap que si el govern et paga part de la hipoteca, l'acabarà pagant el ciutadà d'una altra manera amb els impostos? Que el deute no és un apunt comptable que s'esborra amb la goma Milan i ja està? "Ara que diguin que no i que expliquin als seus votants que no volen pagar barata la hipoteca, que la volen continuar pagant cara", exposava un tertulià aquell mateix matí a la tele, abans de la roda de premsa, anticipant-s'hi, com aportant l'argument del segle pel fet d'haver rebut abans el missatget.

A qui se li ha acudit prendre'ns per carallots i dir-los als ministres d'argumentari que repeteixin un argument tan absurd?

És terrible que et prenguin per beneit, sobretot segons quina sigui la qualitat de qui t'hi pren. Amb tanta estultícia han esborrat el debat de fons sobre la decisió de Sánchez de quedar bé amb ERC i no quedar malament amb els altres, i menys amb Andalusia, on pretén fer fortuna ni més ni menys que la ministra dels impostos. El plantejament no li agrada, de moment, ni a les comunitats del PP, ni a Junts, ni a Compromís per raons ben diferents. A la quitança hi entren totes, les endeutades per infrafinançament i les que han fet ús de la cartera com si s'hagués d'acabar el món. Tots al mateix sac, ja sabeu, com la hipoteca, que tant te la treuen si no l'has pagada per manca d'ingressos com si la pasta de la mensualitat te l'has gastada en restaurants. Aquest últim símil dolent és per si em llegeixen membres del govern espanyol, perquè entenguin el que se'ls retreu.

Junts fingeix que no s'empassa el cafè de la gerra comuna i Montero li recomana que se'l begui fins al fons, encara que sigui amargant, perquè "no tindria sentit" que el rebutgés. Junts fingeix que no el votarà. El problema és que, a hores d'ara, a Madrid ja no hi ha qui s'ho cregui. Allò de la PNL de la confiança ha fet perdre molta ídem a molta gent, fins i tot als conservadors de la M-30 que tant s'havien reunit als reservats amb els de Junts. Ara saben que la disputa ha tornat a la cleda i que és un combat purament català amb ERC. Allò de la confiança era un envit molt gros, i aplanar-te tot just començar, fent exactament el que el PSOE predicava —o sigui, retirar-la—, ha deixat clar que serà a empentes i rodolons, però que Sánchez no ha d'amoïnar-se que Junts li faci una mala passada de les dolentes de debò. Potser per això Feijóo no es refiava abans de l'estiu d'allò de la moció de censura. Després de la confiança fallida, gairebé tothom sap que Junts no farà caure Sánchez, igual que sap que ningú no perdona les hipoteques. El mateix.