Dos dies abans de les eleccions europees del 2019, va aparèixer un ninot amb la cara d’Oriol Junqueras penjat d’un pont de Sant Vicenç dels Horts —el seu poble, com se sap—. Junqueras feia en aquelles eleccions un cos a cos contra Carles Puigdemont, com es deu recordar. El ninot, això sí que no sé si es recorda, tenia les sigles d’ERC pintades a la panxa i el missatge en castellà, “Junqueras, podreix-te a la presó”. No cal dir que aleshores van sortir els dirigents d’ERC denunciant aquella ignomínia. Fins i tot, el mateix Junqueras, encara des de la presó, deia “això no hauria de passar mai, però és igual. Nosaltres som valents i amb nosaltres guanyarà el conjunt de la societat, fins i tot els que pengen ninots amb el meu nom, que segur que ningú no voldria que el seu fill veiés aquesta imatge”. El junquerisme és amor.
Gabriel Rufián, òbviament a X i compartint la foto que ningú no voldria que els seus fills veiessin, va piular “així s’ha despertat un dels carrers del poble d’Oriol Junqueras. Carrers pels quals passen cada dia els seus fills quan van a l’escola. Ho poso aquí perquè potser s’obliden d’explicar-t’ho, mentre que, si fossin altres, ho posarien fins i tot al teletext”. No sabem a qui es referia amb “altres”, però tenint en compte el context, potser es referia als artistes abans coneguts com a Convergència, que és l’autèntic motiu d’existir de l’actual ERC.
Quan un partit, o més ben dit, els dirigents d’un partit, menteixen als ciutadans, el que han de fer és marxar cap a casa
Doncs bé, aquell cartell, com els que deien “fora l’Alzheimer de Barcelona”, amb foto dels germans Maragall, tot això sí que ho saben, els va posar ERC mateixa, segons RAC1. L’estructura paral·lela, en diuen ara. Una cosa que fa una mica de por. Atac de falsa bandera, s’ha definit. Mentides, n’haurien de dir. I quan un partit, o més ben dit, els dirigents d’un partit, menteixen als ciutadans, el que han de fer és marxar cap a casa. I no precisament Ernest Maragall, que és el que ha passat.
Perquè ara ja no sabem si les llàgrimes de Junqueras, si les 155 monedes de plata de Rufián o si totes les seves proclames, són veritat o una mentida més. Sí que sabem, en canvi, que durant anys, els dirigents republicans han parlat des de la superioritat moral, que han fet mans i mànigues per controlar els mitjans públics amb els seus comissaris polítics i els seus tertulians a sou gens dissimulats. I que, tot això, no només no els ha servit de res, sinó que han quedat enfonsats en el més gran dels descrèdits. I és una llàstima que això passi en un partit que al nom hi porta esquerra, republicana i Catalunya.